IDEES
I les sèries van rescatar Dràcula
screenshot
¿Poden les sèries perpetuar relats, mitologies i personatges en perill d’extinció en el cine? ¿O en perill d’extinció d’una forma no excepcional o minoritària? Netflix ha estrenat ‘Drácula’, la minisèrie de la BBC en què Mark Gatiss i Steven Moffat, entre moltíssimes altres coses creadors de la sèrie ‘Sherlock’, adapten la novel·la de Bram Stoker. No és precisament una versió convencional, intercanviable o covarda. Moffat i Gatiss es fiquen amb seguretat i alegria en jardins que per a alguns espectadors estan sent fascinants i, per a d’altres, un disbarat.
El prestigi que tenen avui les sèries i l’expectació que desperten juga a favor de relats, mitologies i personatges que en el cine potser reapareixerien sense pena ni glòria
Jo soc al mig. Em va entusiasmar el primer capítol, em va deixar bon cos el segon i em va fer enrojolar el tercer. El balanç general no és dolent, però, fins i tot seduïda per Claes Bang (m’agrada més la nova versió del personatge que la nova interpretació de la novel·la), pressento que aquest ‘Drácula’ no deixarà massa empremta en mi. No obstant, la minisèrie de la BBC implica qüestionaments que em semblen interessants. Per començar, ¿com respiraria en cine avui una nova versió de ‘Dràcula’? ¿Funcionaria? ¿Aniríem a veure-la? No em refereixo a un Dràcula dirigit per Tarantino i protagonitzat per Brad Pitt. En aquests casos el reclam no és exclusivament ni el personatge ni la història. Tampoc em refereixo a un ‘Dràcula’ d’autor, sense massa vida més enllà de festivals i crítica. Em refereixo a un nou Dràcula sense coartada, com el que va dirigir Gary Shore el 2014 amb Luke Evans. La veritat, intueixo que no seria precisament un ‘hit’.
En aquest sentit, sento que el prestigi que tenen avui les sèries de televisió i l’expectació que desperten (ja sé que no és una cosa nova, però la consolidació de les plataformes de VOD l’ha reforçat) juga a favor de relats, mitologies i personatges que d’una altra manera es mantindrien massa temps en espera o reapareixerien sense pena ni glòria. Juga també a favor d’obra un altre fenomen paral·lel: en el dia d’avui s’accepta més el risc i es perdonen més els errors d’una sèrie que d’una pel·lícula, cosa que implica una predisposició al joc que sempre serà ben rebuda.
