La venjança iraniana és un plat que se serveix fred

Les imatges recordaven un altre temps, un altre moment històric. Juny de 1989. Una marea humana incontenible entorn del cadàver del guia de la revolució islàmica, el totpoderós aiatol·là Jomeini; una massa tan histèrica, –així la van arribar a descriure– en el seu fervor, que el cadàver va acabar per terra. Els fets a Kerman, la ciutat natal del general Qasem Soleimani, han sigut encara més dramàtics: 56 persones van morir i més de 200 van resultar ferides per una estampida durant el funeral del militar assassinat pels Estats Units.

Milions d’iranians han sortit al carrer, unides entorn d’un dolor i a un crit comú, demanar venjança. Una de les primeres conseqüències visibles de l’atac nord-americà: tornar a reunir els ciutadans de l’Iran entorn d’un objectiu. Els mateixos ciutadans que fa no gaires setmanes clamaven contra el seu govern i eren durament reprimits per les enormes dificultats econòmiques per les quals travessa el país.

Fa anys que els Estats Units i els seus aliats a la regió –Israel i Aràbia Saudita– «tenien ganes» a Soleimani, però diversos dies després del seu assassinat continua costant entendre els motius dels estrategs de Washington sobre per què ara.

L’excusa d’amenaces sobre interessos nord-americans –no està clar si «imminents» o no, tot i que sobre aquest terme pot recaure en bona mesura la legalitat de l’acció– no resulta gaire creïble per se. Tampoc les bravates del president Trump ni les respostes del seu Secretari d’Estat, Mike Pompeo, han ofert més claredat pública sobre l’assumpte. Entre les complicacions afegides, haver ordenat l’atac sense comptar amb el Congrés i haver violat la sobirania iraquiana.

D’altres estudien el desig de forçar definitivament la retirada de les tropes nord-americanes de l’Iraq –cosa que el graciós episodi d’una carta enviada «per error» podria demostrar–, però no sembla que això sigui possible... encara.  Molts han apel·lat, finalment, a la «distracció» en temps d’‘impeachment’; una excusa massa basta, tot i que de l’Administració Trump es pot esperar qualsevol cosa.

«Un acte de guerra»

De l’altra banda, no hi ha dubte que l’Iran respondrà. L’últim en afirmar-ho ha sigut Khavad Zarif, el seu ministre d’Afers Exteriors: «Ha sigut un acte de guerra i de terrorisme. Tenim l’obligació de protegir els nostres ciutadans i militars. Farem les deliberacions necessàries i actuarem, però sense pressa, no d’una manera precipitada». Així de clar ho deixava avui mateix en una entrevista a Al-Jazeera.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El mateix líder suprem ha afirmat que la venjança serà proporcionada i directa, és a dir, que no arribarà per delegació a tercers –els famosos ‘proxies’– com en altres ocasions. El fantasma de la guerra oberta sembla difuminar-se, però Teheran ha demostrat que compta amb la capacitat, l’experiència, les armes i les eines per fer-ho per altres vies –atacs terroristes, atacs cibernètics, assassinats selectius, etc.–, en qualsevol moment, almenys a la regió.

Pot ser que els Estats Units s’hagin deslliurat d’un «enemic», però avui el món és un lloc menys segur.