El mur contra la dreta

Ja que, segons tot sembla indicar, els esforços combinats de totes les dretes no aconseguiran defeccions a les files del PSOE, Pedro Sánchez serà, no només el president del Govern, sinó el governador del mur contra la dreta. D’això va, o d’això torna a anar la política espanyola, de la solidesa o la fragilitat i sobretot de la durada d’un mur format per materials encara més heterogenis que en el passat. Si el mur, a més de patir constants avisos d’esquerda, s’esfondra, les dretes envairan el territori sencer. En canvi, si aguanta tota la legislatura, Casado i els seus s’hauran de fastiguejar en el costat fred del mur, el de l’absència de poder.

En qualsevol cas, Pedro Sánchez podrà jurar –sinònim hispànic de perjurar– que l’existència i, arribat el cas, la consolidació d’aquest mur, no formava part de les seves previsions i menys de les seves preferències. Però aquí el tenim. De manera encara més sorprenent, els defensors del sector més feble d’aquest mur són independentistes que, per si fos poc, només tindran dret a esperar una trista paga, potser molt magra, a canvi del seu enorme servei a l’estabilitat d’un país que en el passat immediat han contribuït a fer que trontolli.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Sense la falta de sentit d’Estat del PP, no hi hauria mur contra la dreta sinó espai central dominat, amb matisos, pels que podien i haurien d’haver recolzat Sánchez en nom de la sagrada unitat. En lloc de seguir els dictats de la mateixa conveniència, Casado espera que l’ardor guerrer serveixi per mantenir la calor dels seus partidaris en el costat gelat del mur. La previsió és que tots els intents, que seran molts, de judicialitzar la política espanyola, i obtenir així el poder que les urnes i la falta d’intel·ligència política li han denegat, acabin en fracàs, igual com fracassen i fracassaran les condemnes o les inhabilitacions als líders independentistes. De semblant manera però a més velocitat.

Que la investidura, i per extensió la durada de la legislatura, està en mans d’Esquerra és una evidència. Ara bé, ja no és tan evident, i això és el que voldrien les dretes, els seus mitjans i els seus jutges, que una vegada aixecat el mur en les presents i dificilíssimes circumstàncies, els de Junqueras siguin víctimes d’un atac de nervis i posin la seva permanència en joc empenyent més del que pot suportar. No es tracta d’un mur provisional, de circumstàncies, sinó d’una peça imprescindible en una estratègia a llarg termini. Estratègia que no es veurà qüestionada des del Govern central, ni per descomptat des d’una Europa que respira tranquil·litzada gràcies a aquest mur, sinó des del sector puigdemontista de JxCat, que només podrà sobreviure políticament si el mur s’esfondra.