Weinstein i la veu de les víctimes

Els grans canvis socials es produeixen bé de manera gradual, bé accelerada, en forma de revolució, a partir d’algun esdeveniment que el faci detonar. En els últims anys hi ha qui parla de revolució feminista, i així es pot veure, ja que aquest moviment ha impregnat pràcticament totes les esferes d’activitat, públiques i privades. Si haguéssim de citar els detonadors d’aquesta revolució feminista, el #MeToo ocuparia un lloc d’honor. Per això el judici contra el productor Harvey Weinstein, que aquest dilluns comença amb l’elecció del jurat, és tan rellevant i ha despertat l’interès mediàtic en tot el món. No només perquè afecta a famosos, no només perquè ha agitat la glamurosa indústria de Hollywood, sinó perquè ja és el símbol de la lluita contra l’assetjament i tota mena d’agressió sexual contra les dones.

En l’àmbit estrictament de l’espectacle, els canvis produïts des que van sortir a la llum, fa dos anys, les primeres denúncies contra Weinstein al ‘The New York Times’ i ‘The New Yorker’, són notables. Ja és inconcebible acceptar socialment que una actriu o una model que vulgui progressar s’hagi de plegar als desitjos d’un home poderós que obrirà o tancarà les portes de la carrera laboral d’aquestes dones en funció de quina sigui la seva resposta. Això només pot interpretar-se d’una manera: amenaça i coacció. Weinstein era poderós per la seva influència en el cine, però també pel silenci dels qui coneixien els seus abusos i no van fer res. Després de l’escàndol del #MeToo, la indústria del cine, sobretot als EUA, està posant els mitjans per evitar que es repeteixi una complicitat tan vergonyant.

L’escàndol Weinstein és el paradigma de la situació de desigualtat entre homes i dones al món de l’espectacle, una desigualtat que en aquest cas va ser portada a l’extrem de l’abús sexual, però que també es manifesta de formes més subtils, com el fet que, en circumstàncies similars, les actrius cobrin menys que els actors, o que en qualsevol palmarès d’un festival hi hagi per norma més premiats que premiades. Afortunadament, el canvi de mentalitat ha portat un interès més gran a buscar la paritat professional. També a Europa, inclosa Espanya, ha arribat aquesta onada de conscienciació feminista en la indústria de l’espectacle, fet que només pot considerar-se positivament.

En el judici contra el magnat del cine nord-americà, el testimoni de les víctimes serà un dels moments culminants. Elles són les autèntiques protagonistes, dones valentes que van desafiar l’establert i que no sempre han comptat amb la comprensió social. Aquest és, potser el gran temor d’elles, que no se les cregui, que es posi en dubte la seva versió. Quan l’advocada de Weinstein els dedica afirmacions com «si no vols ser víctima, no vagis a l’habitació», està incorrent en la vella estratègia masclista de culpabilitzar qui pateix una violació. Una revictimització que, malgrat els nombrosos avenços, no ha sigut del tot erradicada, tampoc del sistema judicial. Que l’abans totpoderós Weinstein acabi a la banqueta mentre un jurat escolta les seves víctimes és ja, al marge de la sentència que s’acabi dictant, una victòria.