¿Hem après del #MeToo?

Ha arribat el dia del judici. El focus estarà sobre Harvey Weinstein, però el qüestionament estarà, de nou, sobre les denunciants, perquè la mirada sempre està en nosaltres. En el que fem o diem. En aquest temps, el#MeToo va anar més enllà de Weinstein. Malgrat ser un moviment que ha fet la volta al món, que ha trencat el silenci més rotund, es mantenen els mateixos problemes. Trencar amb aquesta dinàmica de relacions de poder no desapareixerà ni en un any ni en dos. Faran faltes dècades d’una nova educació per respectar la voluntat i consentiment de les dones, sense que siguin assenyalades.

S’han utilitzat els casos d’assetjament sexual per obrir debats dolorosos. Polítics i periodistes irresponsables han fet carnassa de la situació. Els mateixos que no qüestionen quan els mitjans de comunicació investiguen i denuncien casos de corrupció, s’han posat les mans al cap quan han investigat sobre l’assetjament sexual. I parlem dels mitjans més prestigiosos del món que no s’arriscarien a publicar si en tinguessin el menor dubte.  Els mateixos que defensen la presumpció d’innocència dels denunciats (presumpció que cap llei elimina) són els que han abocat una suposada presumpció de culpabilitat sobre les dones que han fet el pas.

El #MeToo ha demostrat més coses. Una, que es parla poc del trauma que les víctimes han viscut, com els períodes de negació, de dissociació, d’indefensió o de posterior acceptació sense reparació. Tot això els va fer callar i no enfrontar-se a una situació en què sabien que tenien les de perdre, perquè no les creurien i perquè tothom les jutjaria. Fer el pas no és gens fàcil quan al davant hi ha un home de poder amb milers de recolzaments. Dos, que es parla poc dels agressors sexuals, les seves estratègies, la seva absència d’empatia i deshumanització. Fins i tot víctimes d’altres violències sexuals han sortit en defensa d’altres de denunciats perquè a elles no «els va fer res», fins i tot sabent que els agressors saben perfectament quines víctimes seleccionen i quins no. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El #MeToo també va demostrar que continuem sense saber com afrontar aquestes situacions quan el protagonista de les denúncies és algú més pròxim. Només cal veure com es van repetir els mateixos patrons amb el cas de Plácido Domingo. Es va qüestionar el mitjà. Es va qüestionar que les víctimes triguessin a parlar. Es va recordar de nou la presumpció d’innocència com si fos eliminada de cop pel feminisme, per desacreditar-lo més. En lloc d’informar de les parts i deixar que la justícia faci la resta, tertulians i tertulianes es van sumar al carro de jutjar-les sense saber ni de lluny les situacions que elles van viure i com les han intentat superar.

Aquests anys després del #MeToo han demostrat que continuem sense saber afrontar l’assetjament sexual i que continuem qüestionant-les a elles com a solució fàcil. S’intenta justificar els presumptes agressors, però no a elles. Dos anys després del #MeToo és clar que fa falta més #MeToo per estar a l’altura.