Una trampa per a l'autoestima

Digna de ser estimada

He conegut més dones que homes practicant la modèstia, sigui autèntica o falsa, pròpia o induïda

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp51579466 opinion beard200104163410

zentauroepp51579466 opinion beard200104163410

Caminàvem juntes pel carrer i algú va xiular. Em vaig girar i la meva amiga va esclatar a riure. “Que n’ets de creguda”, em va dir i jo vaig notar una fiblada al diafragma que ara ja puc reconèixer com una petita ferida en el meu amor propi. Érem adolescents i, per tant, cruels. Entre el grup d’amistats de l’època el pecat més gros que podies cometre era pensar-te que podies agradar a algú. Agradar fins al punt d’arrencar un xiulet d’admiració. ¿Qui et penses que ets?, venia a dir la rialla de la meva amiga. ¿Com goses pensar que tens alguna mínima possibilitat de tenir res destacable en el teu abominable físic? Hi penso ara i em sobta la duresa d’aquella actitud que practicàvem amb tanta naturalitat. Rebaixar l’altra acusant-la de vanitosa en un moment de gran fragilitat.

No tenia a veure amb com era el nostre aspecte real, tenia a veure amb la necessitat d’exercir un control social que a les noies ens impedís de pensar-nos que érem alguna cosa. Aquella rialla encara ressona en mi, és la rialla de qui es creu per damunt dels altres, de qui gaudeix recordant-te que no ets digna de cap mena d’admiració. Per favor: si duia unes ulleres horroroses, els cabells sempre recollits i la cara plena de grans,¿ com podia pensar que m’havien xiulat? El que no vaig comprendre llavors és que el meu físic era irrellevant, que la rialla ridiculitzant de la meva companya hagués sonat igual si hagués estat una rossa espatarrant perquè la qüestió era rebaixar qualsevol bri d’autoestima que pogués amagar-se en aquell cos en trànsit.

D’altra banda no era una actitud gens estranya. Les dones de la meva família insistien molt en la necessitat de ser modestes. També tallaven de soca-rel qualsevol actitud que pogués considerar-se vanitosa. No destaquis era la consigna habitual. Si has de despuntar d’alguna manera, que sigui en les teves habilitats per a la neteja i la cuina. ¡Quin avorriment! No sé si tenia 10 anys quan vaig descobrir la trampa d’aquell sistema: no tan sols que érem només les dones les que ens havíem d’ocupar d’aquelles tasques, és que animar-te a aprendre-les des de tan aviat volia dir que et passaries la vida perdent el temps en servir els altres. Sense dir ni mu em vaig rebel·lar contra aquella educació en la submissió i vaig passar a fer les mínimes feines domèstiques que em demanaven. Cosa que desesperava la meva pobra mare, que no entenia com m’ho faria el dia de demà per ser una bona mestressa de casa si em passava hores i hores amb el nas entaforat entre les pàgines d’un llibre.

Hem parlat molt de la inseguretat de les dones. De per què ens exigim més, ens jutgem amb més severitat i no ens atrevim a creure en les nostres pròpies virtuts. En el meu cas ho vinculo a una educació que per totes bandes em va transmetre la idea de que una dona que es creu alguna cosa és molt pitjor que un home que faci el mateix. ¿Però qui et penses que ets? Tornen a repetir quan t’enlaires una mica i volen que recordis que ets d’arran de terra, potser del fang i tot. Jo he conegut més dones que homes practicant la modèstia, autèntica o falsa, pròpia o induïda. Fins i tot quan de manera objectiva el seus mèrits salten a la vista. Però la veueta de dins ens recorda la frase que tenim incrustada: has de fer més, has de ser més, t’has d’esforçar més. Fins que t’ha passat mitja vida pujant aquesta muntanya que creix cada cop que ets a punt del cim i acabes veient que també és un sistema amb molta trampa, la mateixa que la d’aprendre a ser bona mestressa de casa des que tens 12 anys.  

Ens han educat dient-nos que una dona que es creu alguna cosa és pitjor que un home que faci el mateix

Notícies relacionades

Viure dubtant sempre d’una mateixa és esgotador. Totes les energies que haurien d’estar posades en aconseguir allò que volem se’n van en les mil voltes que donem a cada paraula amable que ens arriba sobre el que fem. No fos cas que el xiulet no anés per mi, no fos cas que em veiessis amb bons ulls, no fos cas que sigui casualitat, una loteria, qualsevol cosa menys la possibilitat de reconèixer que en mi hi ha alguna cosa destacable que pugui merèixer una mica d’amor.

Si repassem tots els missatges que hem rebut al llarg de la vida sobre la nostra vàlua com a persones veurem que aquesta idea es va repetint com un leitmotiv. Sigues humil, modesta, no et creguis res i esforçat per millorar. És en les amigues que es burlen dels elogis que rebem, en les mares que ens claven un moc, però també en la publicitat i les revistes femenines que ens donen instruccions per ser sempre més del que som. Més prima, més esvelta, amb els pits més amunt, la pell més llisa i ferma, els llavis més molsuts, la mirada més intensa, el cabell més brillant, el ventre més pla. Menja més sa, recicla més, sigues més bona mare, una amant de primera i ves al gimnàs. I sobretot: no t’oblidis de tenir temps per tu. És a dir: sigues perfecta perquè només si ets perfecta podràs ser estimada.

Temes:

Dones Feminisme