Govern Sánchez, però amb crispació

Espanya està a punt de recuperar un Govern efectiu després d’un 2019 en el qual hi ha hagut dues eleccions generals guanyades pel PSOE, però sense prou majories per governar. Ara s’ha embastat –per fi– una majoria per a la investidura.

És un pas rellevant i positiu. Espanya necessita un Govern que només podia sorgir –ho va recordar Felip VI en el seu recent discurs– de la decisió del Parlament que encarna la sobirania nacional. És possible que després de les eleccions d’abril hi hagués pogut haver un Govern menys polaritzat –si Cs no hagués perdut el nord–, però ara tindrem un Executiu que encarna una majoria progressista amb un programa que respecta –ho va recalcar Pedro Sánchez– l’economia social de mercat de tall europeu.

D’altra banda, els acords –diversos– amb el PNB i ERC permeten abrigar l’esperança que el greu i llarg conflicte territorial –des de la sentència del Constitucional del 2010– pugui deixar d’enverinar-se. Esperança no és seguretat. Però el que és indiscutible és que ERC, a l’exigir i pactar una taula de diàleg entre el Govern de Madrid i el de Barcelona, està abandonant el greu error de l’estèril via unilateral del 2017. Pedro Sánchez encerta a l’afirmar que l’observança de la llei és la condició, però que el diàleg és el camí, perquè ja s’ha vist que ni la unilateralitat ni la judicialització han servit per resoldre el conflicte.

La investidura posarà fi a l’anomalia de la llarga absència de Govern. Però aquesta és només la condició necessària però insuficient perquè Espanya abordi molts greus problemes –institucionals, polítics i econòmics– que amenacen el seu benestar. Pedro Sánchez pot estar satisfet perquè, malgrat la seva equivocació després de les eleccions d’abril, el PSOE continua sent el primer partit i està a punt de formar el primer Govern de coalició de la democràcia espanyola. I en el seu debat amb Pablo Casado va demostrar convicció i bona forma parlamentària.

Sánchez va ser més convincent que Casado, que va insistir en el 155 (ara per cessar Torra) i que va limitar el programa a «posar fi a una operació per fer caure la Constitució». El to de Casado va empitjorar fins i tot el d’aquell Rajoy que va acusar Zapatero de «trair els morts» quan es va posar en marxa la negociació amb ETA que –al costat de l’acció policial– va acabar liquidant el terrorisme. Però Sánchez ha pecat d’optimisme. Espanya tindrà Govern, però el bloqueig polític no ha finalitzat. Són necessaris grans canvis –per reformar la Constitució o simplement per renovar el Constitucional i el Consell General del Poder Judicial– que precisaran de majories molt qualificades. I per a aquestes majories el concurs del PP –que ahir es decantava per l’obstrucció i l’agitació als carrers– serà imprescindible.

El nou Govern Sánchez haurà doncs d’aplicar el seu programa per complir les seves promeses, però també tenir present que el seu èxit dependrà en bona part d’haver aconseguit consensos rellevants amb el primer partit de la dreta. Que el PP abandoni la intransigència no serà fàcil. Farà falta la maduració interna, però també que el Govern progressista no s’equivoqui. I en aquest punt, la gestió econòmica serà clau. Si l’economia va bé, la dreta tindrà difícil mantenir l’entossudiment. Si, al contrari, es degrada, la seva temptació de jugar al «com pitjor, millor» s’aguditzarà.

La intel·ligència governamental serà doncs fonamental perquè el triomf de l’esquerra –que es consagrarà en la votació de dimarts– no sigui només flor d’un dia, sinó que obri una nova etapa. I aquesta nova etapa no exigeix només una bona governació –incloent la cautela en la correcció de la reforma laboral amb què l’empresariat està satisfet– sinó també un canvi de clima en la relació entre esquerra i dreta. Una cosa que Sánchez va reconèixer ahir a l’afirmar que la Transició –i la Constitució– van ser possibles per la col·laboració del PSOE, l’UCD, el PCE de Carrillo i el nacionalisme moderat. Li va faltar admetre també el paper en aquell moment de Manuel Fraga.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El balanç provisional de la investidura és rellevant i prometedor. Espanya tindrà un Govern progressista que assumeix les normes europees. Però desgraciadament la crispació política no només no ha desaparegut, sinó que es pot aguditzar. I sense liquidar la crispació –Casado hi sembla poc disposat– les reformes i la normalització institucional seran gairebé impossibles.

Aquest és també sens dubte el gran desafiament de la legislatura que ni el PSOE ni Podem ni el PNB ni la mateixa ERC poden ignorar.