Palestina, espiral descendent

Acaba l’any no només sense indici que el desequilibrat «acord del segle» surti aviat a la llum, sinó que fins i tot el mateix Donald Trump es veu obligat pel Congrés a transferir almenys una part dels fons (retallats dràsticament el 2018 i anul·lats per complet aquest any) que tradicionalment Washington enviava a una Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA, per les sigles en anglès) que acaba de veure revalidat el seu mandat per tres anys més. Fins i tot la fiscal del Tribunal Penal Internacional (TPI) acaba d’activar un procés que pot desembocar en condemnes contra israelians que hagin comès crims de guerra i de lesa humanitat des del 2014.

Però seria erroni interpretar aquests senyals com un canvi de tendència que ens acosti a un acord palestinoisraelià just, global i durador. Per començar, el pla gestat en primera instància per Jared Kushner, el gendre de Trump, només s’ha retardat per la convulsa agenda electoral israeliana (amb idea de no danyar les opcions de Netanyahu), però totes les filtracions interessades apunten sense remei a una aposta a favor de Tel Aviv.

Si Trump surt reelegit el pròxim novembre és ben previsible que intenti encara més rematar la tasca que ja l’ha portat a declarar Jerusalem com a capital israeliana –traslladant-hi la seva ambaixada i tancant tot canal de contacte amb l’Autoritat Palestina– i a recolzar l’annexió israeliana dels alts del Golan sirians i la construcció d’assentaments als territoris ocupats de Palestina; tot això, al marge de les normes més bàsiques del dret internacional.

Asfíxia econòmica

D’altra banda, els fons que ara haurà de transferir a la UNRWA (i previsiblement a l’Autoritat Palestina) –no més enllà d’un terç dels habituals fins al 2018– ni serveixen per recuperar la capacitat de maniobra de l’agència ni suposen oblidar-se de l’esforç que tant Trump com Netanyahu estan fent per eliminar-la.

No només es tracta d’ofegar-la econòmicament (els EUA hi aportaven pràcticament un terç del seu pressupost general), sinó d’ampliar la campanya de desprestigi que ha portat a la dimissió del seu principal responsable i a forçar una reconceptualització de la figura del refugiat, per deixar-la reduïda només als que encara viuen dels més de 700.000 que van patir la Nakba el 1948, en lloc dels més de 5,4 milions registrats a la UNRWA. Tot i que els seus responsables han aconseguit mobilitzar alguns governs per pal·liar el creixent dèficit, en cap cas s’ha pogut compensar la pèrdua acumulada.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A això s’afegeix que Israel no és Estat part del TPI i no està clar si Palestina, Estat observador a l’ONU, ha de ser considerat com a tal a efectes d’activar un procés contra els israelians. Encara queda per veure si els jutges del tribunal responen positivament al primer dubte i determinen que hi ha prou proves per iniciar-lo.

En definitiva, tot i que la imatge d’Israel pugui quedar parcialment afectada, els seus governants poden seguir endavant amb la seva estratègia de fets consumats per impedir l’existència d’un Estat palestí viable, conscients que ja ningú se la jugarà pels palestins.