Els EUA i l'Iran combaten a l'Iraq

Després de repetir-se durant anys que l’Iraq no era un estat fallit gràcies a la presència nord-americana, ara és possible que l’intervencionisme dels Estats Units ajudi que, de veritat, l’Iraq acceleri la marxa cap a la seva conversió en un estat inviable. Sacsejat pels seus dos grans aliats, els Estats Units i l’Iran, enemics entre si, el solar iraquià corre el risc de convertir-se més d’hora que tard en camp de batalla dels qui, en teoria, en tutelen la supervivència. Almenys aquest és el risc que acompanya operacions com l’últim bombardeig contra cinc posicions d’un grup proiranià que, a més, està integrat en l’Exèrcit iraquià a través de les Forces de Mobilització Popular, una coalició de milícies proiranianes.

La complexitat de la situació és màxima: L’Iran recolza el primer ministre de l’Iraq, Adil Abdul-Mahdi, que al seu torn ha enardit el carrer, fart de la incompetència i la corrupció rampant del Govern, en funcions des de fa un mes; les posicions proiranianes bombardejades són d’organitzacions que combaten les restes de l’Estat Islàmic, que també ataca els Estats Units, però són alhora braços executors de l’estratègia iraniana a la regió i aliades de Bashar al-Assad a Síria. El laberint sembla que no té sortida i la decisió de Donald Trump de denunciar l’acord nuclear amb l’Iran fa tota la cara d’haver ajudat a desestabilitzar la regió, afavorint aliances oportunistes en què l’adscripció dels combatents musulmans a una de les dues branques de l’islam resulta ser sovint un ingredient secundari o que encobreix rivalitats polítiques històriques i propòsits molt precisos.

Justificació de l’ús de la força

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El més ressenyable és la determinació nord-americana d’afavorir l’Aràbia Saudita, el seu aliat més important a la zona, davant l’Iran, amb qui es disputa l’hegemonia a l’àrea del golf Pèrsic, crucial per a l’estabilitat del mercat energètic. Alhora, el dispositiu de seguretat dissenyat pels Estats Units per al Pròxim Orient té en l’Aràbia Saudita un dels seus pilars fonamentals i en l’Iran, un dels seus punts febles potencials, decidida la república dels aiatol·làs a reactivar la seva cursa nuclear. Totes aquestes són dades que expliquen el recurs per força i la decisió de la Casa Blanca de no renunciar-hi si es repeteixen les accions de fustigació a la presència nord-americana a l’Iraq, mentre sosté una pugna soterrada amb l’Iran per influir en el nomenament del successord’Adil Abdul-Mahdi.

Res és massa nou en aquest últim episodi de la turmentada història iraquiana. La missió que George W. Bush va donar per complerta el maig del 2003 està lluny d’haver-se culminat amb èxit 16 anys després. Ans al contrari, l’espai polític del Pròxim Orient s’ha degradat més enllà de tota previsió, l’Iraq és l’escollit per tots els contendents a la regió per imposar les seves estratègies i, alhora, hi ha cada vegada més risc d’un efecte dòmino que sumi nous factors d’inseguretat. Però, per a Donald Trump, tot preu és poc si aconsegueix desactivar l’Iran.