21 febr 2020

Anar al contingut

Treballadores basques denuncien que les seves condicions laborals són com fa 40 anys. El PSOE i Unides Podem es proposen derogar els aspectes més lesius de la reforma laboral, però n'hi ha altres que convé salvar

Als 90 se solia dir que l’economia espanyola només era capaç de crear ocupació quan creixia més del 2%.

Un estudi recent del Banc d’Espanya (incorporat al seu últim butlletí trimestral) dona per superada aquesta maledicció. Conclou que en l’actualitat l’economia espanyola comença a crear ocupació fins i tot quan creix una mica menys de l’1%.

Es podria arribar a la conclusió fàcil que aquest millor comportament de l’ocupació és conseqüència de la reforma laboral del 2012. Però ni tan sols el Banc d’Espanya, partidari de no revertir-la, s’atreveix a assegurar-ho.

Diu que el dinamisme més gran de l’ocupació pot estar relacionat amb la intensitat i composició de l’actual fase de creixement econòmic i amb la intensa destrucció d’ocupació que es va produir durant la crisi. 

A més, el nou llindar (una mica per sota de l’1%) no és tan lluny del que, segons el Banc d’Espanya, va regir durant l’anterior cicle alcista, entre el 1995 i el 2008 (una mica per sobre de l’1%). 

Si no hi ha proves que la reforma laboral hagi servit per crear ocupació i a més s’ha endinsat en la precarietat dels contractes i en la devaluació salarial se’n pot qüestionar la utilitat. Hi ha, a més, altres aspectes com el possible acomiadament d’un treballador per acumulació de baixes mèdiques justificades que mostren la seva pitjor cara.

El mateix Banc d’Espanya remarca que la principal virtualitat de la reforma laboral va ser la d’introduir mecanismes per evitar que un altre tsunami recessiu com el que va arrasar l’economia espanyola durant sis anys (del 2008 al 2014) es torni a saldar amb la destrucció de gairebé quatre milions de llocs de treball (el 20% del total). Per a això, s’afavoreix que les empreses puguin pactar abaixar sous i canviar condicions laborals a fi de facilitar la travessia de futures recessions amb la menor pèrdua de llocs de treball.

Aquesta flexibilitat és la part bona que va portar la reforma del 2012 i el que s’hauria de salvar si el govern de coalició que persegueixen el PSOE i Unides Podem tira endavant i posen fil a l’agulla per derogar els seus aspectes més lesius.

El problema és quan aquests mecanismes s’enquisten i es perpetuen més enllà dels moments difícils. El repunt el 2019 de les empreses que es desvinculaven dels convenis col·lectius per minvar salaris i l’espiral de precarietat apunten que això pot estar passant.

Esmenar possibles abusos d’un mecanisme, en principi, convenient per als mateixos empleats requereix tornar el poder de negociació als treballadors. Altrament pot passar com ja els passa a les treballadores de la neteja dels jutjats de Biscaia, que dijous passat van celebrar el seu particular cotilló de la nit de Cap d’Any amb un «¡Feliç 1980!» per denunciar unes condicions laborals que, segons el seu parer, són les mateixes d’aquella època, quaranta anys després.