Retorn a la llum

M’explica Anna Santolaria, vitrallera, que els vitralls són un combinació de vidre, plom, estany, grisalla, sílice i foc. Ho fa mentre en restaura un, al seu taller del nucli antic del barri vell de Girona. I parlem també, és clar, de l’enlluernadora troballa d’un vitrall del segle XIII a la catedral, amagat rere una taula renaixentista, letàrgic, sense la llum que el feia créixser, al llarg de més de cinc segles. Cinc-cents anys de pols i foscor, una pols antiga que s’ha anat acumulant sobre aquesta peça hipnòtica, majestuosa, amb detalls d’una finor exquisida, com l’estilitzat rostre de sant Francesc o com la serena escena del Naixement.

Anna Santolaria me'l descriu encara contorbada per l’experiència, a mig camí d’una il·lusió ingènua, adàmica, i de la responsabilitat de tenir entre les mans una joia tan delicada. «Em van trucar i em van dir que hi anés de pressa, però no em van voler dir de què es tractava». Quan va pujar a la bastida i va contemplar el prodigi, mig il·luminat per una dèbil llanterna, es va emocionar com poques vegades. Encara ho està. «Ara», diu, «toca retirar el gruix de pols». El gruix de pols. El retorn a una llum que infon bellesa i veritat.