Masclisme i presumpció d'innocència

Sempre m’han produït moltíssim rebuig les persones del meu sexe que són masclistes, i he d’assumir que són moltes, potser la majoria. Consideren la donaun ésser inferior al seu servei,cosa que es patentitza de manera especialment salvatge en les converses quotidianes privades en les quals, pel que fa al sexe,la dona és un simple objecte. Potser per mimetisme he detectat també converses similars entre dones referides als homes, però la diferència essencial és que no tenen el rerefons «d’exercici d’un dret»que tenen les de tants homes. No és estrany que els autors de les agressions sexuals siguin gairebé exclusivament homes. No és cap dada feminista. És un atavisme molt real.

Que cal combatre aquest atavisme és evident. S’està fent, tot i que en el pla social encara de manera insuficient perquè es continuensentint les mateixes bromes que abans,i s’observen bona part de les actituds del passat. De fet, el lamentable espectacle que estem vivint aquests dies arran delcas dels jugadors de l’Arandinaés ben expressiu del que dic. Un nou partit posa en qüestióles polítiques feministes dels últims anys, i per aconseguir-ho no els importa que la víctima d’una possible agressió sexual pugui patir una pressió psicològica insuportable, defensant que el que va passarva ser una simple orgia consentida,comportament que probablement estigui radicalment en contra de les seves pròpies conviccions morals. Tot això és ben indicatiu de la trista vigència de tot el que deia en el paràgraf anterior.

L’aplicació del Codi Penal

No obstant, de la mateixa manera que les guerres sempre s’han d’evitar, i si no es poden evitar no s’hi han d’utilitzar armes que ens puguin destruir a tots, existeix una eina que reiteradament s’ha revelat queno és apta per reconduir tendències socials. Em refereixo al procés penal. És increïble que tantes persones continuïn pensant que els càstigs del Codi Penal aplicats en el procés corregeixen aquestes tendències, però està més que demostrat que la mà dura, tret que aniquili per complet, no serveix per a res. Es deixa de robar quan milloren les condicions econòmiques de tota la societat. S’abandona la corrupció quan la societat és conscient del mal sistèmic que provoca aprofitar-se d’un càrrec públic. Es deixa enrere l’homicidi quan tots són conscients que inicia una espiral de violència que acaba per perjudicar a tothom. I s’acaba amb les agressions sexuals quan ningú es creuamb dret a tenir sexe sobre la voluntat dels altres. Però tot això s’aconsegueix amb la formació, a les escoles i amb campanyes informatives, paper que va ocupar la religió durant moltíssim temps però que ara han d’assumir els Estats des de la premissa bàsica del respecte essencial en la llibertat.

No es pot utilitzar, no obstant, el procés penal en aquestes finalitats educatives. Els autors potencials no temen les penes,per gosadia o per inconsciència, però no les temen. La majoria es deixa guiar pels seus instints, i aquests no es corregeixen amb el procés penal, que per cert tampoc serveix per imposar un càstig, sinó per determinar la realitat dels fets, i després l’Estat pot decidir imposar un càstig, cosa que és molt diferent. No existeix un dret social al càstig,i per això, per exemple, existeix l’indult.

La sentència d’Ulpiano

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I també per això mateix existeix la presumpció d’innocència. La societat de totes les èpoques pateix un fenomenal prejudici social de culpabilitat. Se sospita per sistema, i es culpabilitza per defecte. I justament per lluitar contra aquesta tendència, també atàvica, va dir Ulpiano fa gairebé 2.000 anys que era preferible que s’escapés un criminal a condemnar un innocent. Encara més clarament, va dir també que no es podia condemnar per sospites, sinó per certeses, cosa que porta a la conclusió que si en un procés penal hi ha almenys una hipòtesi raonable d’innocència, cal absoldre, per molt raonable que sigui la hipòtesi de culpabilitat.

Això tan bàsic no s’està respectant en gaires casos que estarrufen la pell de la societat, probablement perquè alguns jutges tenen por o, encara pitjor, comparteixen l’irracional ànim de venjança d’una part de la societat. S’ha de fer pedagogia periodística per explicar el que és i suposa la presumpció d’innocència, igual queha de millorar molt l’educació sexual de diversos païsosperquè tants adolescents deixin de pensar que la ficció pornogràfica que veuen a internet és un exemple a seguir. I tot això no s’aconsegueix utilitzant el procés penal com un patíbul.