El malson de JxCat

Els focus de l’actualitat il·luminen les negociacions d’ERC, mentre una incòmoda ombra plana sobre JxCat. És cert que la recollida de l’acta de Puigdemont com a europarlamentari els ha donat un moment d’alegria, però l’instant té molt de foc d’artifici. De fet, ja fa molt que l’home de Waterloo marca una política d’esclat de llum i color. Tan efectista com efímera. L’‘univers JxCat’ porta malament no ser el centre de l’independentisme. N’hi ha prou de sortir a tertúlies i tribunes per veure com es remouen els seus agitadors habituals. A més d’un fòrum, els d’ERC han passat a ser «aquesta gent», quan no una cosa pitjor. Plouen les acusacions de traïció, tot i que hi ha sequera de propostes alternatives. Tot menys reconèixer que no hi ha més pla que agafar-se al pot de les essències, exhibir menyspreus i donar-se cops de cap contra el mur de la inutilitat.

Davant de qualsevol somni ideològic només hi ha dues opcions. Pactar amb la realitat i anar treballant per aconseguir-ho o agafar-se a l’èpica de la utopia. De la primera neixen els acords socials majoritaris i sòlids. De la segona, els malsons.