Un encàrrec espinós

Cada dia m’agrada més parlar amb gent que es dedica a coses diferents de les meves. Sento una predilecció especial pels advocats, ja que ells, a diferència de mi, tenen una indubtable incidència sobre la realitat, mentre jo m’he de conformar amb parlar només als papers. Recentment he travat certa amistat amb Javier Melero i m’he llegit el seu llibre ‘El encargo’,que, si no és el millor acostament literari a les interioritats delprocés, poc li falta. El títol és encertadíssim perquè allò de defensar a l’indefensable Joaquim Forn va ser un encàrrec d’una gent situada ideològicament als seus antípodes (Melero, igual que jo i altres d’il·lusos, rondava pels inicis de Ciutadans, d’on va sortir corrents, com qui això firma, quan Rivera ens va sortir carbassa i de dretes i es va acomiadar públicament de la socialdemocràcia).

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Melero és d’aquests advocats que només li ofereixen al seu client, sigui quin sigui, la millor defensa que els diners puguin comprar. Les arengues, que les deixi anar Van den Eynde; el nostre home només aspirava a mantenir Forn fora de la garjola, cosa que no va aconseguir perquè no hi havia manera humana d’aconseguir-ho. A més de l’interès polític, ‘El encargo’ és un llibre molt entretingut en el qual es nota la influència de grans humoristes britànics com P. G. Wodehouse o Evelyn Waugh, barrejada amb una mica de lad’Eduardo Mendoza. Hi ha bufetades a certs personatges, però Melero les reparteix amb una elegància que lloaria el marquès en persona de Queensberry. Gràcies a ell, un descobreix que certs personatges detestables ho són molt menys en la distància curta i que, en el fons, la justícia té molt de teatret. El principal damnificat de l’humor criminal de Melero és el seu col·lega Jordi Pina, que apareix com un il·luminat independentista i, sobretot, com un pesat de l’alçada d’un campanar que no deixa parlar a ningú. Al contrari, Quico Homs, que per a mi sempre serà el Savi de Taradell, se’ns presenta com un noi a la seva manera benintencionat, tot i que d’escassos llums, que s’esbalaeix davant de l’evidència que a Catalunya no tothom pensa com ell.

Sent un personatge fonamental del teatret tragicòmic del procés, Melero se les apanya per semblar un intrús al qual ningú entén com se li ha permès a qui accedir a tan peculiar festa. Com Rufo Batalla de l’advocacia, Melero assisteix a fets insòlits i els narra mantenint la seva millor cara de pòquer.