Art comestible

Un dels clixés sobre la gastronomia de consum (això que en cursi es diu «ser un foodie») és que les persones aficionades al menjar tendeixen indefectiblement a voler documentar la seva passió amb una foto –o algunes– de cada plat. Segons aquest tros de tòpic –com tots els tòpics, amb un substrat de veritat, el que al seu torn és un altre tòpic–, el valor d’un plat pot mesurar-se en ‘likes’ d’Instagram, i hi ha una sèrie d’aliments i plats fotogènics, com l’alvocat, l’auge del qual es deu a la seva ubiqua presència a les xarxes socials. Aquest fenomen, se suposa, és fruit de la frivolitat, un signe de vanitat i d’incapacitat de disfrutar en el moment, i l’enèsima prova que ens mereixem la caiguda d’un meteorit. Però dies enrere es van difondre imatges de la pintura més antiga del món i, oh, sorpresa, és una escena de caça de fa gairebé 44.000 anys, pintada en un mur, tot i que aquesta vegada no el d’una xarxa social, sinó d’una cova.

La història de l’art no s’entén sense el tan humà impuls de presumir del menjar. Que sí, que després tot es complicarà amb representacions de déus, sants, gent sexi (la història de l’art és també la història del desig, tot i que, això sí, gairebé sempre masculí) i ja, per fi, la de la representació de tota mena d’idees abstractes, entre les quals s’han colat no poques bromes. Però el menjar hi és sempre present, dels bodegons barrocs a la modernitat de la fruita en Paul Cézanne, des dels borratxos de Diego Velázquez fins als bars de Pierre-Auguste Renoir, dels menjars familiars de Norman Rockwell a les desolades cafeteries nocturnes d’Edward Hooper, de les llaunes de conserva d’Andy Warhol a la intervenció de Ferran Adrià a la Documenta de Kassel.

No és una qüestió banal

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Què mengem i per què ho mengem no és una qüestió banal, com testifiquen per exemple els tapissos de l’artista de Ghana El Anatsui, teixits a base de taps d’ampolles de licor, que expliquen la història de la dominació europea de l’Àfrica a través del comerç d’esclaus i alcohol amb Amèrica. I tampoc ho és la seva representació i la presència en l’art que ens envolta. Per exemple: recentment, la Universitat de Cambridge ha despenjat la pintura ‘El mercat de les aus’, del taller del pintor flamenc Frans Snyders, perquè, penjada en un menjador, treia la gana a alguns vegetarians.

Més enllà de la coherència del gest –quantes pintures amb batalles o martirologi de sants no presideixen sales d’actes–, la notícia coincideix en el temps amb una altra polèmica artisticoalimentària, la de la instal·lació del plàtan enganxat a la paret de l’artista Maurizio Cattelan que s’anava a vendre per 120.000 dòlars, fins que un altre artista, Michael Datuna, se la va menjar durant una ‘performance’ anomenada ‘Hungry artist’. Tot això, se suposa, era una reflexió sobre el desmesurat i abstret del mercat artístic i que, malgrat aportar poc de nou –Marcel Duchamp va proposar molt enrere una cosa similar a base d’orinals–, tanca el cercle amb els senglars de l’art rupestre: de representar el nostre berenar a l’obra a què la mateixa obra es converteixi en el berenar. Tot i que sigui la més cara de la història.