Anàlisi
Mà estesa o fer botifarra
L'electorat independentista decidirà al cap i a la fi entre la política de Junqueras o la de Puigdemont
undefined48613018 madrid 13 06 2019 politica ronda de negociaciones entre el191219185700 /
Comprovada la continuïtat de la predisposició d’ERC, ara tot depèn de dos factors. La reacció governamental, en forma de pronunciament de l’Advocacia de l’Estat. I la reacció del Suprem. Si totes dues són negatives, el camí cap a la investidura es paralitza i les conseqüències poden ser desastroses. Si totes dues són positives i Oriol Junqueras es menja els torrons a casa, no tardarem gaire a entrar en un període d’estabilitat. Si la del Govern, és a dir, del PSOE, per molt que ho neguin i se’n desentenguin, aconsella que es compleixi la sentència del TSJE però el tribunal presidit per Marchena decideix no fer cas de moment (a l’espera de la pròxima clatellada del ‘crescendo’ judicial europeu), el líder republicà romandrà un temps més a la presó però les negociacions per a la investidura prosseguiran. ERC pot pujar una mica el preu de la seva abstenció, més que res perquè li convé posar-se alguna medalla davant de l’electorat que comparteix amb JxCat. I poc més.
La sentència del tribunal de Luxemburg, el TJUE, ha canviat el panorama en direcció contrària al camí emprès per la judicatura espanyola. Es tracta del contratemps europeu més rellevant fins avui. En poden venir encara de més importants. El camí que només estava esbossat ha quedat traçat. Europa opina que Puigdemont i Junqueras van anar massa lluny en vista dels vots insuficients de què disposaven. Però una vegada resolt el desafiament a favor de la unitat d’Espanya, que era el desig dels seus socis de la Unió, la reacció de l’Estat es considera absolutament exagerada i fora de lloc. Alerta doncs, perquè per aquesta via el Parlament Europeu podria fins i tot rebutjar la sol·licitud d’aixecament de la immunitat als tres, aviat quatre, eurodiputats independentistes que es troben en el punt de mira de la justícia espanyola pels fets de la tardor del 2017. I encara que no passés, tard o aviat, els cent anys de presó poden ser anul·lats per instàncies europees si abans Espanya no ho fa innecessari.
És en aquest context, sota aquest signe i aquesta influència, que ERC té clara l’estratègia d’obrir portes, d’asseure’s de manera tossuda, i fins i tot sacrificada, a la taula. Si els votants la reafirmen, l’independentisme haurà passat de posar les coses molt difícils a Espanya a facilitar una sortida. Pocs dubtes haurien de quedar sobre el sentit de la incidència transcendental de la sentència. Espanya es troba davant d’un canvi de rasant. Pedro Sánchez està en condicions d’operar les variacions imprescindibles, que tampoc són gaires. ERC demana negociar una solució malgrat saber que ara com ara no hi ha marge per a cap referèndum d’autodeterminació. Un Puigdemont eufòric, en canvi, s’entossudeix a exigir el que en aquests moments seria demanar la lluna en un cove. Acabin enfrontant-se els dos líders a les urnes de manera directa o per procuració, serà l’electorat independentista, a l’alça, sobre la botifarrapermanent de Puigdemont a Espanya.
