Conte de Nadal

Als poders de l’Estat els hauria convingut al seu dia la visita dels fantasmes del Nadal de Charles Dickens. Haurien viatjat cap a les pasqües del futur, les d’aquest any, i veure amb temps i horror el que els esperava si no canviaven d’estratègia. No van rebre tan necessària visita, així que es van mantenir ferms en l’error d’alterar l’ordre dels factors, i van situar l’escarment per davant de la justícia en gairebé tot el referent al procés.

Sabien que això tindria un preu, en termes de qualitat democràtica i legitimitat de les institucions –des del Constitucional, a la Corona, passant per la policia, el tribunal de comptes, la fiscalia i a qui vulguin afegir– però es van dir a ells mateixos que estaven disposats a pagar-ho, que no importava el preu, perquè l’envit sobiranista ho mereixia. Doncs bé, el Nadal del futur que no es va visitar és avui el del present. Han arribat algunes de les factures que bravuconament es va dir que no importaven i, esclar, s’han de pagar.

Carles Puigdemont i Toni Comín ja són eurodiputats. Oriol Junqueras, també, tot i que en el seu cas l’acreditació formal dependrà de quant orgull estigui disposat a empassar-se el Tribunal Suprem. La justícia europea no només ha deixat en mal lloc l’espanyola, dit sigui de passada, també el Parlament Europeu, almenys el que va estar presidit pel conservador italià Antonio Tajani, ha quedat amb les natges a l’aire.

Debat al Parlament Europeu

Espanya ja no podrà estalviar-se un debat al Parlament Europeu sobre Catalunya amb motiu del suplicatori que s’haurà de demanar si es vol actuar judicialment contra Carles Puigdemont i Toni Comín, i també Clara Ponsatí, quan els britànics abandonin l’hemicicle europeu. Eurodiputats, passaport diplomàtic, despatx a Brussel·les, capacitat d’acció política més enllà de les mateixes files independentistes. Tot un malson de Nadal per als qui van considerar que la justícia era només una paraula amb la qual embolicar l’escarment.

Es dirà, i amb raó, que el que no ha fet la justícia europea és convertir-los en innocents. Però el que sí que fa és determinar límits que l’Estat no pot traspassar si vol presumir de democràtic. I silenciar la veu de dos milions de votants sense respectar les regles de joc que imposa el parlamentarisme quant a la immunitat dels diputats electes és un d’aquests límits.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

La decisió del TJUE podria ser una oportunitat per a Espanya si estigués disposada a rectificar i conformar-se amb fer justícia, ja que encara hi ha moltes causes pendents. Però en vista de les reaccions que hem vist en dos dies és molt optimista pensar que l’autocrítica jugarà un paper d’ara endavant. És més probable que s’agiti el geni de l’antieuropeisme que no que s’atengui a raons de fons d’un tribunal que, com el TJUE, també forma part de l’ordenament jurídic espanyol.

Recordin, per si de cas, que sempre hi pot haver un Nadal pitjor. I aquesta última frase val també per als sobiranistes, que tenen el lleig costum des que van començar a caminar de convertir les seves victòries en combustible per a un nou excés. Però avui, el que toca són els excessos de l’altra part. Així que, feliç malson.