Un contracte social verd

Deia el clàssic Aristòtil que el primer requisit per fer un discurs que sigui persuasiu és conèixer l’auditori. I, especialment, aquelles idees que el públic considera indiscutibles. Per aconseguir-ho, cal identificar el públic al qual ens adrecem, com modernament ens ha ensenyat a fer el màrqueting. I de manera més intensa des que el big data ens proporciona una coneixement més sofisticat de les opinions i els comportaments dels auditoris digitals. El desenvolupament econòmic dels Estats de la Unió Europea necessita un nou contracte social. Ho diuen els economistes liberals i els socialdemòcrates. I també els sindicats i les patronals més assenyades, començant per Foment del Treball. Aquest contracte ja no és només entre capital i treball, com ho va ser a l’Alemanya dels anys 20. Ni únicament entre vencedors i vençuts de la Segona Guerra Mundial, com ho va ser en els inicis de la UE. Ni n’hi ha prou amb un acord entre el Nord i el Sud del continent, com va passar en els pactes que van crear l’euro. La nova Comissió Europea de Von der Leyen ha entès bé el moment que li toca governar. La seva prioritat no pot ser cap altra que impulsar aquest nou contracte social. I pretén fer-ho amb una idea suggeridora, el Green Deal. Si hi ha alguna idea que compti amb ampli consens entre els europeus d’avui és la lluita contra el canvi climàtic. El verd és una bona base per al consens. Especialment, per a dos dels eixos que necessiten grans acords: un pacte entre generacions per assegurar un benestar sostenible i un pacte entre Est i Oest que allunyi a les noves potències (demogràfiques) de la UE dels populismes, especialment Hongria i Polònia. L’artefacte és immillorable. Fins i tot en el nom, perquè rememora una de les mobilitzacions de diners públics més grans de la història moderna, el New Deal dels Estats Units.

Com tots els grans projectes europeus, corre seriosos perills. De moment, la seva aprovació completa s’ha posposat a l’estiu perquè Polònia exigeix més fons. Els resultats tangibles del seu immediat antecessor, el pla d’inversions de Juncker, tampoc són per llançar coets. Corre, doncs, el perill de convertir-se en un mer exercici de propaganda. Seria la pitjor notícia possible. L’argot comunitari parla sempre de «mobilitzar» de manera que els 150.000 milions anunciats depenen que el projecte resulti atractiu per al sector privat. En aquest punt és previsible que el Banc Central Europeu (BCE) i el Banc Europeu d’Inversions (BEI) es puguin sumar a la festa amb els denominats bons verds per ajudar a finançar la transició energètica que, junt amb la reconversió del carbó polonès, són peça clau d’aquest ambiciós pla. Si veiem el que ha passat amb el pacte alemany per salvar els boscos, hem d’imaginar que el partit de Merkel no serà aquesta vegada obstacle per a una despesa pública que han de considerar com el que és, una inversió. Per salvar el planeta, però també per assegurar el creixement i la cohesió social.