Més gent gran que viu sola

El 21% de la població total de Barcelona ja és més gran de 64 anys, gairebé 350.000 persones. D’aquestes, un 26% viuen soles, gairebé 90.000. Les xifres, un màxim històric, conviden a reflexionar i abordar un fenomen, la solitud, que no farà més que agreujar-se. La nostra societat gaudeix d’una de les millors esperances de vida d’Europa. Per sobre dels 80 anys en els homes i dels 86 en les dones. Aquesta diferència per sexe també s’aprecia en l’estadística de les persones que viuen soles, majoritàriament dones i que augmenta progressivament amb l’edat.

És necessari recalcar una obvietat, viure sol no és sinònim de solitud. Tenir una vida social activa i sentir-se part d’una comunitat és fonamental per no convertir una situació vital determinada en un pes dolorós de suportar. L’edat comporta uns canvis innegables. Entre aquests, els cercles socials comencen a minvar. Ja sigui per la pèrdua de persones amb qui s’havien creat vincles afectius o per la llunyania d’éssers estimats. D’altra banda, la salut cada vegada reclama més atenció.

S’ha d’abordar l’envelliment de la població des de múltiples plans. Per descomptat, el de l’atenció sanitària, incloent el recolzament psicològic. La pèrdua auditiva, les dificultats en la visió o altres problemes de salut contribueixen a un aïllament més gran. En alguns casos, la situació podria millorar amb una bona atenció mèdica. En paral·lel, hi ha una sèrie d’intervencions a mida que pot fer més fàcil i plena aquella etapa de la vida. Transport, tecnologia, vivenda oactivitats socials, inclòs el contacte intergeneracional, són alguns dels camps a treballar. És evident que abordar l’augment de l’esperança de vida és un repte important per a l’Administració pública. L’Ajuntament de Barcelona l’encerta al considerar l’envelliment com un tema prioritari del segon mandat d’Ada Colau. Sens dubte, són necessaris recursos. Però sobretot resulta obligat pensar, debatre i dissenyar solucions globals i positives per a una situació que només augmentarà.