Divorci a càmera lenta

Pensin en algú que està ballant a casa seva, ensopega amb la pota d’una cadira i cau a terra. Si volen que sigui més divertit, ara doblin la velocitat d’aquesta acció. Si realment volen riure, redueixin-la a la meitat. A càmera lenta, podrem veure el seu somriure durant un ball que, a més, es revelarà una mica ridícul, fins i tot ens permetrem reparar que l’impacte ha sigut amb peus descalços, per després assistir a com es degrada el seu gest (somriure, sorpresa, dolor) i assaborir amb temps la caiguda inevitable. Ara vegin aquest últim vídeo en un dia pèssim i potser els fa pena.

La novel·la del segle XIX va arrencar molt consagrada a tractar la recerca de matrimonis, però últimament abunden els artefactes de ficció i no ficció que relaten la caiguda d’un matrimoni en ‘slow motion’. Potser perquè tot, també les històries amoroses, passa tan ràpid. ‘Historia de un matrimonio’, de Noah Baumbach, s’atura en aquests detalls. Hi ha tanta gent discutint aquesta pel·lícula nova a Netflix que un diria que el debat ha provocat algun divorci. És curiós que personatges que paguen 450 dòlars per hora als seus advocats provoquin aquesta empatia. Potser la clau l’hagi col·locat el director en la figura d’una cangur amb ulleres que, a l’inici de la pel·lícula i quan els dos protagonistes tornen a casa, els diu: «Sou tan atractius...». I hi afegeix: «Perdó».       

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Una de les autores del moment, Rachel Cusk, publicarà a Espanya d’aquí a uns quants mesos ‘Despojos’ (Libros del Asteroide), en què també explora brillantíssimament i cruelment el cadàver putrefacte del seu matrimoni. I fa bé poc Isaac Rosa firmava la colossal ‘Feliz final’, en què els protagonistes, en precari laboral, han de calcular alguna cosa més que les minutes d’un advocat ricàs. «Nosaltres havíem d’envellir junts», és la primera frase que tanca tota la novel·la.

Potser ens agrada espiar la desgràcia aliena per sentir-nos millor, com quan veiem ploure per la finestra. Que es podreixi una fruita i veure-la ja florida no és magnètic, però assistir a la seva llarga decadència en només uns segons de ‘time lapse’, de fotografies successives, o de cine, sí que ho és.