La senzillesa

Hi ha dues tendències notables en el teatre contemporani. N’hem pogut veure exemples a Temporada Alta, el festival que ara s’acaba. Per un costat, la contínua utilització de la imatge, de la gravació en vídeo. Les propostes més modernes ens arriben sovint amb una combinació del que veiem a escena (els actors que diuen un paper) i del que es projecta en una pantalla. A vegades, una realització en directe, amb la qual cosa es magnifiquen els rostres i els gestos; a vegades, una pel·lícula, que contamina, accentua o escriu missatges marginals de la pròpia escena. És a dir, una sofisticació tècnica extrema. L’altra tendència és fer servir l’experiència personal (habitualment tràgica, feridora) per bastir el discurs. És el triomf del verisme radical enfront de la ficció més estricta. És també una sofisticació del concepte teatral.

Davant de tot això, la senzillesa. Tres actrius sublims van interpretar –en l’adéu de TA–  una història (sobre palestins i jueus), en homenatge a una altra actriu, Cristina Cervià, que va morir fa uns mesos,  dirigides per una Rosa Maria Sardà sòlida i delicada. No res més. Tres faristols, uns llums, unes veus, una història. Una emoció compartida. Teatre.