Hiperventilació 'casual'

En l’allau de crítiques sobre les noves tarifes del transport públic aprovades per l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) algunes coses criden l’atenció. Primer, fins a quin punt el president de l’ATM ha sortit indemne d’aquesta onada d’indignació. Que és el conseller de Territori i Sostenibilitat Damià Calvet, no l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau (representada a través de la vicepresidenta, la seva tinenta d’alcalde Janet Sanz).

No és que Calvet (a qui s’ha de reconèixer que ha donat la cara per la decisió) simplement passi per allà: dels ingressos de l’ATM, la Generalitat en va abonar, el 2018, 314 milions d’euros (278 el 2014), l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana, 286 milions (176 quatre anys abans) i l’Estat, 109 (94 el 2014). La responsabilitat que les rebaixes per als que depenen del transport públic i les pujades per als ocasionals hagin de ser gairebé un joc de suma zero s’hauria de buscar en les administracions que han incrementat menys la seva aportació.

Tot i que una cosa és destacar-ho i una altra que estranyi. No, no és estrany tenint en compte la immunitat del Govern a qualsevol crítica sobre la gestió d’una matèria que sigui de la seva competència (com la seguretat ciutadana a Barcelona, per exemple).

No és menys cridaner que els que s’han queixat molt fort pel nou marc tarifari són els que utilitzen poc el transport públic. Qui utilitzi la T-10 rebatejada com a T-Casual (‘renaming’ cuqui amb voluntat ambilingüe que es podrien haver estalviat) pagarà 11 cèntims més per viatge. El resultat de multiplicar per poc pocs viatges és igual a poc. Menys que els 3 a 14 euros d’estalvi/mes amb la T-Usual dels actuals usuaris de la T-Jove, la T-Mes i la T-50/30.

Fílies i fòbies polítiques a part, el debat que acabem de creuar sembla un altre exemple de fins i tot quin punt monopolitzen el diàleg a Twitter, zona zero de les queixes, els qui per motius laborals o personals passen hores a casa i necessiten algú amb qui parlar. No anant amunt i avall, per exemple, amb metro o autobús.

Sí que tinc els meus dubtes sobre la necessitat i els efectes secundaris que la nova T-Casual sigui unipersonal. Però el cas en el qual el perjudici és màxim, el de la família de quatre membres que baixa a Barcelona una vegada a l’any, haurà de comprar quatre targetes i per aquest motiu, amenaça irada, vindrà amb cotxe, em sembla el d’un d’aquests éssers mítics que viuen a les xarxes. ¿Han comptat de veritat el preu del pàrquing? ¿El peatge? ¿Només venen una vegada a l’any? Diria que no. Però el que succeeix és que, segons un exvicepresident de la Generalitat, estem parlant d’una cosa molt més transcendent: «Amb l’ús individual de la T-10 queda clar que Barcelona renuncia a la seva condició de capital nacional d’un país, amb una mirada curta, localista, impròpia d’una capital a la qual hem d’acudir per motius mèdics, culturals i esportius la gent de la resta del país», ha protestat Josep Lluís Carod-Rovira. Només amb una visita mèdica, una de cultural i una d’esportiva, més un parell de manis, jo sortirien els números.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En aquesta polèmica, cadascú explica la fira tal com li va. Se suposa que com a barceloní que alterna uns 30 viatges amb metro al mes, desplaçaments a peu, Bicing i (des que va morir la meva Piaggio X8 quan es va cremar el volant magnètic, una peça que ni sabia que existia) ‘escúter’ elèctric de lloguer, hauria de ser un dels incoherentment perjudicats, malgrat que teòricament faig un exercici de mobilitat sostenible.

Però aquests dies hem analitzat l’efecte dels nous preus sobre la nostra mobilitat actual, en lloc de posar sobre la taula els canvis d’hàbits que es poden donar amb els canvis de tarifa. En el meu cas, puc continuar movent-me igual. I que em costi 3 euros més (increment més que compensat amb els 25 euros d'estalvi per una T-Jove a casa). O passar a la T-Usual i, amb tot el mes pagat, agafar alguna moto menys i algun metro més. Diria que d’això és del que es tracta.