El patiment després de les llistes d'espera

El patiment no es pot mesurar, i no hi ha estadística que reflecteixila inquietud d’esperar una prova mèdica o una operació durant setmanes o mesos.O encara pitjor, les conseqüències de malalties diagnosticades amb retard.  El temor del diagnòstic, el pacte amb el dolor, l’esforç per evitar que la vida quotidiana, els afectes i el treball es vegin afectats. No sempre és fàcil. Perquè més enllà de la urgència, hi ha el malestar, el patiment o la intranquil·litat. No hi ha dades numèriques, i la invisibilitat encara causa més impotència.

EL PERIÓDICO ha recollit una sèrie de testimonis d’afectats per les llistes d’espera de la sanitat catalana. És important posar rostre, saber en quines històries personals desemboquen l’acció o inacció dels nostres polítics. Les dades les coneixem, i són demolidores. Catalunya és la comunitat amb més persones pendents d’una operació. Més de 150.000 persones esperant ser cridades per passar pel quiròfan aquest juny passat. No es tracta només que Catalunya sigui una de les comunitats amb més volum poblacional. La situació també és similar en termes relatius: té una taxa mitjana de 23,32 pacients en llista d’espera per cada mil habitants, la més alta del país, i el temps mitjà d’espera per ser operat és de 146 dies (la mitjana a la resta d’Espanya és de 115 dies). 

Catalunya també encapçala el rànquing del nombre de pacients pendents d’una primera consulta d’especialitat mèdica. Aquesta dada és especialment preocupant, ja que aquesta visita és necessària per efectuar diagnòstics precoços. Els retards no només poden portar un agreujament de la malaltia, també laminar el benestar del pacient fins a interferir en la seva vida laboral. Els retards surten molt cars. Per a la salut del malalt, però també per al conjunt de la societat des d’un punt de vista estrictament econòmic.

Catalunya no ha revertit encara bona part de les dràstiques retalladesque el Govern d’Artur Mas va emprendre. Llavors, les seves mesures d’austeritat van ser pioneres a Espanya. Catalunya va ser la comunitat que més va retallar en despesa social durant la crisi econòmica. Ara, mentre la resta del país ha anat revertint els seus efectes,Catalunya ocupa els llocs de cua en el grau de recuperació dels nivells anteriors. Destina mil milions menys la sanitat respecte al 2010. Disposa d’uns 860 metges menys en atenció primària i ha tancat 1.094 llits hospitalaris.

La inestabilitat política i el desinterès per la gestió diària no contribueixen a la reflexió ni a la consolidació de projectes. Durant els últims 10 anys s’han prorrogat fins a quatre vegades els pressupostos. Actualment, continuem ancorats en la incapacitat. Catalunya s’arrisca a una tercera pròrroga de pressupostos. La complexa situació actual no ajuda, però també és obvi que darrere del deteriorament s’amaga una voluntat política. Catalunya és una de les comunitats que menys proporció del seu pressupost destinen a la sanitat. Avui veiem els seus rostres per centenars. Històries de patiment i inquietud.