Cavant i cavil·lant

No sé si salvarem el món (em temo que no), però si el salvem passarem a la història que no existirà com la generació que va esculpir les frases més històriques per salvar el món. António Guterres, el secretari general de Nacions Unides, és l’adalil de les proclames apocalíptiques. “Estem en un pou molt fondo i encara seguim excavant; aviat serà massa fondo per poder-ne sortir”. És una de les meves preferides. I una altra: “Serem la generació que va trair la Humanitat”. Però la que em té el cor robat és aquesta: “¿Volem passar a la història com la generació que feia l’estruç mentre el món cremava?”.

A veure, anem a pams. Si el món crema –el món!–  ja no hi haurà món i, doncs, ja no hi haurà història que pugui certificar que vam ser nosaltres qui el va cremar. Si estem parlant d’una catàstrofe planetària (i ho serà, però també és veritat, com diu Martí Boada, que “una informació alarmista pot produir un efecte contrari al desitjat”), pensar en una història després de l’hecatombe és un brindis al sol: la col·lecció de sentències esplendoroses que formen part dels àlbums de les cimeres climàtiques. I mentrestant anem cavant i cavil·lant, enfonsats en el pou.