Diari d'un any estrany

M’han regalat un quadern tan bonic com verinós. Una llibreta Leuchtturm1917 negra, molt elegant, de tapa dura, paper de 80 grams, una goma lateral i amb un epígraf imprès a la pàgina de cortesia: «Al final, el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys» (Abraham Lincoln), una frase massa pedant per al meu gust. En realitat, es tracta d’un diari amb els seus dilluns i diumenges, però no un de qualsevol, amb 366 dies –atenció, el 2020 és de traspàs–, sinó un de pensat per contenir anotacions durant els pròxims cinc anys. ¡Un lustre! Quina ocurrència. Passes el polze pel tall dels fulls, com si la llibreta fos un foliscopi, i la blancor dels 1.827 dies sense estrenar produeix un vertigen atroç pel que es pugui amagar entre els plecs. ¿Sorpreses? Les mínimes, sisplau. Que el camí sigui més o menys de bon passar.

Tot ve d’un error (¿què faríem sense els malentesos?) perquè la persona que me’l va obsequiar va voler pensar que els acostumo a utilitzar. ¿Un diari?, ¿jo? El que tinc són llibretes sense cap ordre ni concert, un munt, escrites més o menys des dels 20 anys, on enganxo algun retall de premsa, fotos o il·lustracions que m’agraden, i anoto lectures, frases afortunades caçades al vol, alguna idea que es queda en aquest estadi, bestieses, dinars amb amics i els contratemps de torn. M’acompanyen sobretot quan estic ficada enmig d’una novel·la, amb els retrocessos i els defalliments, perquè, quan l’‘artefacte’ tira milles, a ningú se li acut perdre el temps consignant-lo.

La d’aquest any és una llibreta estranya, amb molts forats. Un quadern estrany per a un any estrany. No arribaré fins a l’últim full: la plantaré el 31 de desembre o potser abans. El més dur, la mort d’Enrique de Hériz,una ràbia que fins al moment he sigut incapaç de rebaixar amb tinta. Vaig tardar gairebé 15 dies a posar cap entrada, i quan ho vaig fer va ser per parlar de les butllofes bíbliques que em vaig fer als peus el dia de la seva mort. Una amiga, per distreure’m, perquè ens toqués l’aire, em va treure a caminar. Em vaig posar sense ganes i mig ximple uns mitjons de mitja amb les Dr. Martens. Butllofes; quin diari.

Passo les pàgines a l’atzar, i apareix una rinitis al·lèrgica després de l’exhumació de Franco. Cap enrere, la primera victòria de Pedro Sánchez. Cap endavant, la bastida de la façana. Enmig, una petita decepció. També quatre notes sobre un feliç viatge al camp anglès i a Manchester. La pèrdua d’unes claus. Les fogueres sota el balcó després de la sentència. El fàstic que em va produir saber que a Montserrat es van tapar abusos sexuals durant anys... Retalls del dia a dia sense cap propòsit; un veritable dietari no és la vida en directe.

M’agrada freqüentar la literatura de la memòria, perquè permet conèixer el món interior dels pensadors i l’època en què van viure. Amb els diaris de Samuel Pepys, per exemple, pots recórrer de la seva mà els carrers de Londres durant el gran incendi de 1666: «Les cases estan massa juntes en aquest barri, i plenes de material combustible, com la resina i el quitrà, sense comptar els comerços d’oli, aiguardent i vi, al llarg del Tàmesi». He disfrutat molt amb alguns. Els de Virginia Woolf. Els últims i duríssims de Josep Pla («sento que m’he fet vell, que cada dia soc més vell. ¿Què viuré? ¿Tres anys? ¿Sis anys?»). Miguel Torga. Tennessee Williams. Sylvia Plath («avui estic molt deprimida. He sigut incapaç d’escriure res. Déus amenaçadors. Em sento exiliada en una estrella freda»). Gil de Biedma. Enric Sòria. Andrés Trapiello.  John Cheever («el meu pare penjava la roba interior d’un clau que hi havia a la porta del bany»). Jules Renard. Laura Freixas. Julio Ramón Ribeyro («sense diners, vaig poder menjar i conversar amb els meus amics. Un em va donar el seu paquet de cigarrets perquè els fumés aquesta nit»).

En els dietaris, els que valen la pena, el lector descobreix a través d’anotacions que semblen disperses el sentit autèntic de les coses, el pas del temps, la trama de la vida. Els veritablement bons compleixen tres requisitsalmenys: la disposició reflexiva sobre la vida pròpia; un aire de sinceritat, de no amagar les tares ni les petites mesquineses; i una certa voluntat d’estil, lluny de la solemnitat, en el difícil exercici que estiguin escrits sense que ho sembli. En aquest sentit, acabo de fer un descobriment tardà perquè l’autor, Iñaki Uriarte, un basc nascut a Nova York, porta 20 anys escrivint-los («aniversari de la María. Seixanta. Vaig fallar. Feia temps que María deia que no ho volia celebrar. Ni tan sols vam sortir a sopar. Va resultar que sí que volia»). L’editorial Pepitas de Calabaza acaba de publicar en un sol volum tots els seus ‘Diarios’. Imperdibles. Un inventari majestuós de la vida ‘petita’. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M