L'adeu de Clive James

Fa dues setmanes, per fi, l’escriptor Clive James va morir a Cambridge, i la seva mort deu ser una de les més llargament anunciades. Fa cinc anys, James va explicar en una entrevista a la BBC que tenia un càncer de mal pronòstic i «el final era a prop». Un any més tard, no obstant, el 2015, un tractament experimental va donar bons resultats i ell mateix va escriure que se sentia «amb la vergonya d’estar viu encara». Llavors el diari ‘The Guardian’ el va convidar a escriure una secció setmanal, que va titular «Informes de la meva mort», en què comentava episodis de l’actualitat des de la seva posició única, entre aquest món i l’altre. Mentrestant, abans de morir, fins i tot va poder publicar un llibre de poemes de comiat.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Tot i que va néixer a Austràlia, el 1939,Clive Jamesva fer tota la seva carrera al Regne Unit, i és un cas particular –per no dir cap altra cosa– perquè no se l’ha traduït mai ni al català ni al castellà. La primera vegada que en vaig sentir parlar va ser a ‘Experiència’, les memòries de Martin Amis. Clive James formava part del cercle d’amics d’Amis  i Christopher Hitchens, i sovint apareixia com el bufó del grup, l’esperit més satíric. Vaig provar de llegir algun dels seus llibres i llavors vaig comprendre que era l’autor d’una obra massa prolífica: a més de poeta i novel·lista, va escriure assaig, crítica literària i memòries, i fins i tot va traduir en vers la ‘Divina comèdia’ de Dante. Tot el que feia estava tocat per una mirada rigorosa, viatjada, d’una curiositat extrema que anava més enllà de la cultura anglosaxona.

Davant d’aquesta obra inabastable, els obituaris han recordat sobretot el seu estil enginyós i un caràcter de tastaolletes que era l’alegria de la festa, també com a presentador de televisió. Per a ell l’humor no estava renyit amb la intel·ligència, al contrari: era indispensable. En un dels seus articles va descriure el cos d’Arnold Schwarzenegger com «un condó farcit de cacauets» i del seu propi rostre deia que era com el d’«un lladre que no s’ha tret la mitja després de robar un banc». En un dels seus últims textos, va escriure: «Si no saps quan la llum s’apagarà per sempre, el millor que pots fer és llegir fins a l’últim moment». I ho va fer.