Justícia constitucional i vots particulars

Quan fa uns dies es va publicar que el Tribunal Constitucional havia rebutjat un recurs d’empara d’Oriol Junqueras, molts comentaristes van destacar que la sentència s’acompanyava de les opinions dissidents de tres magistrats, fixades en tres vots particulars. Van remarcar que es trencava la unanimitat que havia mantingut el Tribunal en les resolucions referides al procés, i tenien raó a cridar l’atenció sobre aquesta dada. La unanimitat aconseguida en aquest tema es remuntava a la sentència relativa a la declaració del Parlament, del 23 de gener del 2013, sobre el dret a decidir i la sobirania del poble de Catalunya. La sentència STC 42/2014 va declarar que en l’actual text de la Constitució no hi cap el dret a decidir i no hi ha més sobirania que la del poble espanyol. Des d’aleshores, cada episodi del full de ruta de l’independentisme que ha arribat al Tribunal Constitucional ha generat una resposta unànime per la seva part. El consens sembla haver-se esquerdat ara, arran d’un recurs d’empara que té la seva arrel en els efectes penals individuals del conflicte polític.

Malgrat la seva importància en aquest cas, l’existència de discrepàncies al nostre Tribunal Constitucional no s’ha de percebre com una cosa poc freqüent, ni menys encara com una cosa patològica en l’òrgan responsable de garantir la supremacia de la Constitució. Crec que és precisament la possibilitat que aflorin vots particulars el que dona importància a la unanimitatpossibilitat unanimitat, i potser val la pena observar que és el que passa en altres països per ponderar els avantatges i inconvenients d’aquesta característica de la nostra justícia constitucional, que la dota d’una transparència que altres països no tenen.

A Àustria, Bèlgica, França, Itàlia i Luxemburg els jutges constitucionals no poden publicar vots particulars. D’Itàlia se sap que, després de la publicació de cada sentència, els funcionaris del Tribunal Constitucional cremen les actes de la deliberació, que reflecteixen el vot de cada magistrat. El Tribunal Suprem dels Estats Units, en canvi, permet la publicació de les opinions dissidents. Si la institució fundadora i referent del control de constitucionalitat de les lleis està fent això, ¿per què el seu exemple no s’ha seguit? La resposta la situen els estudiosos en la influència de la cultura jurídica francesa. La Revolució de 1789 va generar, juntament amb la natural desconfiança cap als jutges procedents de l’Antic Règim, l’entronització de la llei com a expressió de la voluntat general. Va triomfar la idea de Montesquieu, que a ‘De l’esperit de les lleis’ esperava que el jutge no fos més que «la boca que pronuncia les paraules de la llei». Al jutge se li donen els fets i s’espera que dicti la sentència de la manera més impersonal, amb aparença més de lògica que de retòrica. Ja en la segona dècada del segle XX, l’evolució de la jurisprudència del Tribunal Suprem nord-americà va portar el jurista francès Édouard Lambert a advertir contra el «govern dels jutges» en un llibre de 1921 que portava aquest títol.

Dissidència i credibilitat

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La segona meitat del segle XX ha vist a Europa la proliferació de tribunals constitucionals. Separats del poder judicial, en la seva composició intervenen els parlaments. Per això es posa en dubte la seva capacitat de resoldre amb imparcialitat els assumptes que se sotmeten a la seva consideració, i per això és comprensible la inclinació al fet que les seves resolucions apareguin com un bloc sense contradiccions. L’objectiu, lloable, pot ser el de dotar de més autoritat les seves sentències. No obstant, crec que s’aconsegueix millor permetent que la dissidència es pugui arribar a manifestar. Precisament això és el que dona mèrit a la unanimitat en els assumptes delicats. A més, la justícia constitucional augmenta la seva credibilitat quan reflecteix les diferències que sovint es produeixen en les anàlisis jurídiques. La majoria del tribunal sap que la qualitat de l’argumentació  jurídica del seu acord pot ser comparada amb les raons dels dissidents, i això serà un estímul per ser convincent.

Sabino Cassese va ser magistrat del Tribunal Constitucional italià, i, després de la seva experiència allà, es va manifestar contrari a la publicació de vots particulars. Sospita del dissident: si ha quedat en minoria, diu, és perquè la seva opinió no ha convençut la majoria; de manera que només pot pretendre expressar-la per dirigir-la a altres poders de l’Estat –com el legislador– o a l’opinió pública. Amb el respecte que mereix l’insigne jurista, discrepo. No està malament que la dissidèncias’expressi, perquè si s’oculta és més difícil defensar el pluralisme. També en la jurisprudència constitucional.