Espais urbans

L'antiplaça Urquinaona

Ememem, artista de carrer francès, ha posat una nota de color en un enclavament realment gris i depriment, una no plaça, un no lloc que ens fa reflexionar sobre el seu significat

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp50748287 barcelona 04 11 2019 ememem  artista urbano franc s que apro191105133032

zentauroepp50748287 barcelona 04 11 2019 ememem artista urbano franc s que apro191105133032 / ALVARO MONGE

Si t’acostes des de Fontanella, pots veure a terra una colorista intervenció a tall de paviment ceràmic on un text diu «Aquí descansa un bassal».És la reparació d’un forat després del’arrencada de rajoles en els recents disturbis que van tenir com a escenari l’antipàtica plaça Urquinaona plaça Urquinaona. El seu autor és Ememem, artista de carrer francès autoqualificat com a ‘reparador de l’asfalt’. Una nota de color en un enclavament realment gris i depriment, una no plaça, un no lloc, que ens fa reflexionar sobre el seu significat. Perquè una plaça hauria de ser un espai per estar-hi. I aquesta i moltes altres places projectades a partir de finals del segle XIX són esclaves de la circulació rodada. No obstant, les places van néixer precisament com a lloc buit, pla, platea, d’allà el seu origen grec i romà, els bàrbars mai van crear places als seus poblats. Són llocs on poder estar i no només circular, per a això ja està el carrer. A les places es festeja, es descansa, es juga, i allà van néixer els mercats. La meva mare em deia «anem a la plaça a comprar». I jo pensava ¿a quina?

Als anys 80 es va procedir a remodelar moltes places a Barcelona, pavimentant-les i apaivagant o retirant la circulació. Van ser les polèmiques places dures, on vam aprendre que una plaça no és un jardí ni un parc, tot i que necessitem els dos espais a la ciutat. Ara toca fer una revisió integral de les placesrevisió integral, buscant una nova lògica d’ús. La plaça Urquinaona és actualment una vergonya, una ‘z’ de calçades trinxant l’espai que impossibilita la seva funció originària de refugi urbà, d’àgora, de buit. Perquè això és precisament el que aquí necessitem, una mica de res. Una mica de desert davant la jungla de l’entramat urbà i la proliferació d’elements. Arribar a una plaça hauria de ser «salvat», l’oportunitat de refugiar-te del trànsit, de l’assetjament de les façanes i els seus comerços, una sala d’estar comunitària. I moltes places continuen sent els retalls de terra inservibles que rebutja el rei cotxe.