L'estètica del dolor

La meva contribució al dia internacional contra la violència de gènere va consistir a llegir dilluns ‘Bezimena’, l’àlbum de còmics de Nina Bunjevac (Welland, Canadà, 1973) que ha publicat entre nosaltres Reservoir Books. És el segon llibre d’aquesta autora que apareix a Espanya després de ‘Patria’ (Turner, 2015), que ja apuntava maneres. Al·legat feminista sense concessions lacrimògenes ni pretensions de sermó, ‘Bezimena’ –paraula d’origen eslau que significa ‘sense nom’– aborda la trista existència de Benny, un maníac sexual des de la infància, i el món de miratges eròtics en què viu i que pateixen en primera persona les dones amb qui es creua. Bunjevac sap de què parla. Tot i que va néixer al Canadà, als dos anys la seva mare la va agafar a ella i a la seva germana i se les va emportar a Sèrbia, d’on procedia la família, fugint del seu marit, un nacionalista violent i gens recomanable. Nina va ser violada als quinze anys i, a partir de llavors, la seva vida no va tornar a ser la mateixa.

Afortunadament, als disset, després de tres lustres a la mare pàtria, Nina va tornar al Canadà, es va graduar a l’escola d’art i es va instal·lar a Toronto, des d’on factura els seus magnífics àlbums (tot i que també va tenir alguna experiència sexual desagradable al seu país de naixement / adopció, com ella mateixa explica a l’epíleg de ‘Bezimena’).

Una mirada personal

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

‘Bezimena’ explica una història terrible a través d’unes il·lustracions que són pura bellesa: el contrapunt entre el que s’explica i com s’explica és una de les principals troballes d’aquest llibre, així com el to fabulós aplicat al que podria ser un article de premsa a la secció de successos. Amb els textos en pàgina parell i les il·lustracions en pàgina senar, ‘Bezimena’ no és un còmic en el sentit estricte del terme, però això és el que menys importa. El que aquí explica és la mirada personal de l’artista sobre un tema que, a més de ser una desgràcia globalment, ho ha sigut també en l’aspecte personal. Sublimant la catàstrofe i recorrent a un dibuix tan bonic com inquietant, Nina Bunjevac ha abordat de manera obliqua i artística un tema brut fora de mida, sense incórrer en un excés d’esteticisme que descafeïni la proposta.

Suposo que es pot fer una mica més el dia internacional contra la violència de gènere, però a mi no se’m va acudir res millor que llegir ‘Bezimena’.