El diàleg ressuscita el PSC

El PSC va estar a punt de morir, ho reconeix en un dels textos congressuals i Miquel Iceta va comentar l’altre dia a Via Lliure de RAC-1 que el seu partit (i el PSOE, també) han demostrat que en política es pot tornar del més enllà. Els socialistes catalans donen per tancada, doncs, la seva crisi, coincidint amb la perspectiva d’una etapa de diàleg, el seu escenari preferit. El PSC es va moure malament quan les coses es van polaritzar a Catalunya i entre Catalunya i Espanya; la seva confiança en la fórmula tradicional del catalanisme polític va trontollar i no va voler o no va poder fer-se fort en la defensa del principi democràtic per por de la confusió amb l’invent del dret a decidir i amb la idea mare d’aquest, el dret a l’autodeterminació.

Els indicis d’una ràpida recuperació del diàleg com a mètode de fer política són prometedors, tot i que estan per confirmar. En aquest horitzó favorable i amb uns sondejos reconfortants, el PSC simplement renova les seves posicions fundacionals amb una frase prudent, perquè sap amb quina tensió viu en el PSOE qualsevol referència a les qüestions d’identitat. «Reconèixer Catalunya com una nació i Espanya com un Estat plurinacional és la nostra manera d’entendre la unió i la igualtat en la diversitat». Això es llegeix en el document programàtic, associada aquesta declaració al federalisme com a solució del contenciós.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Res nou, tot i que alguns analistes han volgut veure en aquesta frase un moviment per facilitar a ERC la seva abstenció en la investidura de Pedro Sánchez, com si els republicans no sabessin que el PSC ha militat sempre en el «Catalunya, nació» i en l’Espanya, nació de nacions d’Anselmo Carretero, tingui aquesta expressió tantes interpretacions com intèrprets. No hi ha motius fundats per a cap apocalipsi nacionalista que acabi enterrant l’Espanya constitucional per culpa del PSC, tret d’una interessada instrumentalització d’una posició clàssica dels socialistes catalans per part de la dreta i els seus altaveus mediàtics en la seva batalla per impedir una coalició de govern d’esquerres.

Molt més transcendent podria ser la coincidència entre la via per encarar el conflicte català recollida en el document d’estratègia socialista i la recent proposta de Pere Aragonès. El coordinador nacional d’ERC reclama una taula de negociació capaç de pactar una proposta que hauria de ser validada pel poble català. El PSC diu: arribar a un acord per després votar-lo. Hi ha tot un món de possibilitats entre l’expressió votar una proposta assumida en una negociació i el vell mantra independentista d’entendre el diàleg com asseure’s a negociar data i pregunta d’un referèndum d’independència. El PSC i En Comú Podem venen defensant aquesta seqüència des de fa temps i podria ser substancial per al futur que ERC la mantingui ara contra els previsibles embats del legitimisme, perquè aquí s’intueix, deixant-se portar per l’optimisme, una majoria parlamentària alternativa per sortir del cul-de-sac.