Dues mirades

Plaques, individus

Quan es treu, no es treu només una placa. No és només un intent de neteja i oblit, sinó una voluntat de dissolució de l'individu

1
Es llegeix en minuts
almudena-fusilados

almudena-fusilados

És impossible oblidar l’experiència d’haver estat a les Fosses Ardeatines, aquella cova, a les afores de Roma, on van ser assassinats 335 italians com a revenja dels nazis («que faci tremolar el món», va dir Hitler) per un atemptat dels partisans a la capital. Com va escriure l’historiador Alessandro Portelli, «la història de les Fosses és la història de com la ciutat ha provat de pair el sentit d’una mort massiva que és també la mort individual de cadascuna de les persones». Entrar a la sala on hi ha les tombes dels 335 assassinats, el sostre baix, la llum tènue, és com fer-ho en una mena de basílica del dolor i el respecte. No en surts indemne.

Hi pensava mentre llegia com el PP, a l’Ajuntament de Madrid, ha fet destrossar les plaques que s’arrapaven a la pedra granítica del memorial dels afusellats pel franquisme al cementiri de l’Almudena. Els noms, els detalls, la mort individual, la dignitat personificada. Quan es col·loca una placa, s’evoca la víctima: adquireix així la rellevància del record més enllà del magma col·lectiu. Quan es treu, no es treu només una placa. No és només un intent de neteja i oblit, sinó una voluntat de dissolució de l’individu.