Dues mirades
Nens i semàfors
Ja no tinc nens per educar, però continuo d'estaquirot davant un semàfor vermell en un carrer que es pot creuar amb poc més d'una gambada
zentauroepp26401714 barcelona barcelones 23 06 2014 sociedad tema semaf191013184713
La companya Olga Pereda escrivia fa poc les sensacions que experimentava quan mirava d’educar els fills en el moment de creuar un semàfor. I la ràbia que sentia quan, al seu costat, alegrement, algú creuava en vermell davant els petits, que no sabien del cert (una de les primeres contradiccions de la vida) si fer cas a la mare o aquells individus que, alegrement, creuaven en vermell.
Ahir, la meva filla, a qui he martiritzat al llarg de quasi 20 anys amb la mateixa sonsònia, m’escrivia: «mira, el papa en un tuit». Era el missatge d’un altre pare que «espera com un beneit que el semàfor es posi verd quan no hi ha cap cotxe a cent quilòmetres». I més: un altre missatge d’algú que, sense ser pare, també espera «perquè no vol tirar per terra la tasca educacional». Tots, uns ximplets.
Encara ho faig. Ja no tinc infants a qui educar, però continuo fent l’estaquirot davant un semàfor vermell en un carrer que es pot creuar amb poc més d’una gambada. Si veig que hi ha nens a prop (i ‘a prop’ és un adverbi que es pot eixamplar molt), espero. És un gest inútil. Els meus fills (ara grans) se' n riuen. Però penso que això salva la humanitat. Bé, potser exagero. Em salva a mi.
