Judicialitzar l'aigua

Hi ha qui afirma que el Dret organitza els negocis per sobre del mercat. Ho defensen marxistes ortodoxos, però també ho practica el denominat «capitalisme d’amics». La confluència d’aquestes dues perspectives ha convertit en els últims anys la gestió de l’aigua a Barcelona i a Catalunya en un calvari judicial. Un dels àmbits en què el populisme ha calat més fort ha sigut precisament en el de la gestió del proveïment d’aquest servei bàsic. En aquest país milers de persones estan convençudes que el subministrament d’aigua pot ser gratis o gairebé, si passa a ser gestionat directament des dels ajuntaments. Ignoren, els qui defensen aquesta posició, el cost de la xarxa i les inversions que s’han fet durant anys –i que seria necessari recompensar– per obrar aquest autèntic miracle com és obrir l’aixeta i que surti aigua a qualsevol racó de la geografia, sigui a prop o lluny del recurs natural. I també ignoren que, en els últims 30 anys, la Unió Europea ha imposat –les lleis dibuixen les condicions del mercat– el que ha anomenat el cicle integral de l’aigua, que no vol dir cap altra cosa que cal invertir per assegurar el subministrament a les llars i a les empreses, però també per reciclar-la abans de tornar-la als rius o al mar. A la factura, es paga l’arribada, però també el reciclatge.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Sobre aquesta base d’ignorància i de fake news s’ha muntat una batalla politicojudicial entre els Comuns –i la CUP allà on governa– i Agbar, la centenària empresa de subministrament, que en molts casos han aprofitat els competidors de l’empresa, principalment Acciona i Aigües de València (cas de llibre de capitalisme d’amics), per intentar qüestionar el seu lideratge. Una pinça molt similar a la que van fer al seu dia les petrolieres amb els ecologistes contra les nuclears. Agbar acaba de guanyar un dels principals plets en què s’ha vist implicada en el Tribunal Suprem. Es tracta dels recursos presentats contra la creació, l’any 2011, d’una societat mixta de gestió integral de l’aigua amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) per assegurar el subministrament de tres milions de persones. El més destacat de la sentència, que crea jurisprudència, és que distingeix entre competència sobre l’aigua i municipalització del servei, amb la qual cosa no només dona per bona aquesta societat, sinó que barra el pas a la via legal que esperaven utilitzar els Comuns i la CUP per remunicipalitzar el servei a molts altres ajuntaments.

A Espanya, les concessions de serveis públics bàsics han passat per molts avatars i l’època actual exigeix la màxima transparència i concurrència. Però aquest propòsit no ha d’abordar-se des de la ignorància. Parlar de «privatitzar l’aigua» perquè la distribueix una empresa de capital privat és ignorar que ho fa sota una concessió pública que imposa les condicions, entre aquestes el preu o les exempcions socials, i que en moltes ocasions trasllada a aquesta factura alguns impostos incòmodes. El més curiós en aquest debat és que mai se cita el cas de la principal empresa municipal de gestió de l’aigua a Espanya, el Canal d’Isabel II, on s’acumulen importants denúncies per corrupció