¿Què pensen els alcaldes del PDECat?

Davant la investidura de Pedro Sánchez, l’independentisme català és pres de les conseqüències del que va passar en dos moments concrets de l’any 2017. D’una banda, les votacions del 6 i 7 de setembre, en què es va trencar una cosa molt més important que la legalitat; es va trencar la confiança de la resta del catalanisme amb l’independentisme, especialment des del PSC i des del món dels comuns. Aquesta ruptura queda reflectida en el punt 9 de l’acord de Govern entre Sánchez i Iglesias, quan parla de recuperar la convivència a Catalunya, una expressió que a l’inici del denominat procés era patrimoni de la dreta extrema d’Aznar. De l’altra, hi ha els fets de la matinada del 26 d’octubre del 2017, quan Carles Puigdemont, commocionat al comprovar que estava envoltat de «traïdors», va renunciar a convocar eleccions i va impulsar el conat de declaració d’independència més trista de la història. Aquest pas, a més de comportar l’aplicació de l’article 155 i donar peu a la causa judicial que acaba en la condemna del 14 d’octubre, va alterar l’equilibri de forces en el bloc independentista.

Des d’aquell moment, Puigdemont somia a ser un nou Pujol. El mandatari ara injuriat va convertir la seva presó durant el franquisme en un martirologi que li va permetre liderar el catalanisme de la Transició com un autèntic cabdill gràcies al fet que ningú li podia discutir la seva entrega a la causa que modulava com volia entre el seny i la rauxa. Amb aquesta pretensió, l’actual inquilí de Waterloo ha dinamitat l’espai convergent dins de l’univers independentista. Ha expulsat els qui en una altra època van representar el sector més sobiranista de l’antiga CDC, com ara Carles Campuzano; ha trencat vincles amb els qui propugnaven la regeneració del PDECat, com ara Marta Pascal; s’ha envoltat d’incondicionals procedents aparentment de la societat civil, però en realitat conreats a l’amalgama d’organitzacions que l’antiga CDC mantenia amb respiració assistida, com el cas de la fundació CATmón de Victor Terradellas, i ha donat el poder als qui feia anys que aprenien de Felip Puig que, curiosament, controlen l’aparell del partit a la manera més clàssica del pujolisme, com ara Damià Calvet i Jordi Puigneró.

‘Bona gent’ de Convergència i cadells de la CUP

El resultat més nefast d’aquesta estratègia de Puigdemont és la presidència de Quim Torra, que ha teixit una aliança estratègica amb els denominats CDR, en què ara conviuen la ‘bona gent’ de Convergència amb els joves cadells de la CUP. Amb aquesta pinça, Puigdemont pretén alhora venjar-se de les 155 monedes de plata de Rufián i de la plantada d’alguns dirigents del seu propi partit, entre ells, Rull i Turull, que el van empènyer a no convocar eleccions.

Molts alcaldes del PDECat reneguen de tot aquest món. Ho han consentit en l’últim cicle electoral per por que Puigdemont els muntés candidatures alternatives en els comicis municipals. Però quan s’han jugat el menjar, com a la Diputació de Barcelona, no han tingut miraments a aparcar la lògica de Puigdemont i pactar amb el PSC. ¿Consentiran seguir quatre anys més sense influència a Madrid especialment si ERC aposta per aquesta via? Aquest és un dels elements clau de la negociació dels pròxims dies. Si Junts per Catalunya, animat per les ànsies de venjança de Puigdemont i pel miratge d’haver recuperat un diputat des de la radicalitat, decideix bloquejar Sánchez, a Esquerra li serà molt difícil fer el contrari. Allà demostrarà realment la seva maduresa.

Essencialisme i intransigència

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Els de Junqueras han sigut en les últimes dècades el partit de les majories socials i del referèndum i, com escrivia Joan Tardà en aquestes pàgines, no els ha anat malament, tot i que amb alts i baixos. Han guanyat l’hegemonia a l’antiga CDC en molts camps i l’han arraconat a competir amb la CUP en essencialisme i intransigència, que no en autenticitat i compromís. ¿Es permetran els alcaldes del PDECat perdre la interlocució directa amb els ministeris com l’han perdut amb la presidència de la Generalitat? ¿Contemplaran en silenci com els agitadors de la camarilla de Puigdemont continuen arraconant els consellers que encara intenten ajudar-los en el seu dia a dia, com ara Maria Àngels Chacón i Miquel Buch?

Juguen amb foc; si Esquerra es queda també amb el diàleg a Madrid, el PDECat no tindrà més remei que diluir-se com pretén Puigdemont en aquest partit-moviment que pretén liderar sense contestació com Pujol ho va fer a CDC. L’únic problema és que el veterà líder escollia molt millor els seus col·laboradors i controlava com ningú la dutxa escocesa. Si només es deixa caure aigua calenta, al final un s’escalda i per a això ja està la CUP.