El conflicte català

Sentit d'Estat

Molt pocs s'atreveixen ja a parlar de propostes polítiques territorials, perquè han exacerbat tant el discurs davant els votants que ja no gosen moure's ni un mil·límetre del que públicament han dit

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp50970412 opinion  leonard beard191118170639

zentauroepp50970412 opinion leonard beard191118170639

Catalunya i Espanya continuen sent, en si mateixes, arguments electorals. És sorprenent que després d’una experiència democràtica de 40 anys tantes persones dipositessin –en les moltes últimes eleccions– la seva papereta a l’urna pensant només en el propòsit de mantenir la integritat d’un territori o per la voluntat que es produeixi la secessió d’una part d’aquest. No obstant, els partits se’n van adonar, i per això la majoria van donar al concepte de ‘país’ un pes específic capital en la seva propaganda.

És obvi que aquesta no era ni és la manera de presentar-se a unes eleccions, però, per diferents motius que convindria precisar, els partits van optar per aprofitar-se del simplisme de molts votants, alimentant-lo convenientment, en lloc de complir amb la que hauria de ser la seva principal missió en democràcia: explicar de manera senzilla el que és complex, perquè sapiguem quins seran els seus mitjans i objectius en matèria econòmica, sanitària, d’educació, d’obra pública o de seguretat i defensa, entre les diverses àrees de govern que haurien d’explicar, a fi que els ciutadans sàpiguen realment a qui voten i per què.

Rivalitat política i econòmica

Però no ha sigut així. Prefereixen continuar prometent la creació d’una nova república europea sense dir com i sense haver intentat, o almenys explicat, almenys un camí creïble per aconseguir-ho. O bé asseguren la unió infrangible de l’Estat sense exposar en absolut si tenen algun altre pla que no sigui la repressió de l’anterior, és a dir, del no-res. I, si és així, haurien de dir si al marge d’enjudiciar líders independentistes, posar de tant en tant en qüestió l’ús públic de la llengua catalana o suprimir les competències d’una comunitat autònoma per un camí o un altre, tenen, o almenys pensen, algun pla per resoldre un contenciós que té per origen una rivalitat política i econòmica entre territoris medievals, i que en els últims 300 anys no ha deixat de manifestar-se cada cert temps de diverses maneres amb major o menor virulència. Sempre ha existit.

Tot i que sembla que a poc a poc s’intenta anar recuperant un clima favorable no ja al diàleg, sinó a la simple comunicació, molt pocs s’atreveixen ja a parlar de propostes polítiques territorials, perquè han exacerbat tant el discurs davant els votants que ja no gosen moure’s ni un mil·límetre del que públicament han dit i que saben que és impossible. No es pot planxar l’Estat autonòmic a la francesa de forma antidemocràtica, és a dir, sense atendre els desitjos dels que viuen en cada comunitat autònoma. I tampoc es pot aconseguir la independència de manera unilateral, ni tan sols amb el repugnant somieig d’un bany de sang, absurd, a més, al no haver-hi cap capacitat de resistència militar en un dels bàndols.

Els fets del 27-O del 2017

Notícies relacionades

Els polítics farien bé d’explicar tot això, però uns, la majoria, estaran sempre buscant més escons en els diversos parlaments que pensant en el país amb el qual tant s’omplen la boca. I alguns –no tots, afortunadament– que són a l’estranger semblen plantejar més o menys que tot rebenti, en una vana esperança que, llavors, un poble inerme i enviat a estavellar-se contra les roques afavoreixi, derrotat, la seva impossible tornada triomfal a una destinació més tranquil·la i agradable que l’exili, que sens dubte estan comprovant amb aspror que, òbviament, no ho és. Crec que tots hauran repassat mentalment mil vegades els fets del 27 d’octubre del 2017 i hauran reconegut que van ser contraproduents per a la consecució de la independència i que, a la fi, no van tenir el més mínim sentit. Fins i tot per pur interès personal, farien bé de reconèixer-ho públicament, amb més sentit d’Estat i menys càlculs electoralistes. Només és possible trobar solucions basant-se en les realitats.

I és que res es normalitzarà fins que els polítics –tots– no visquin aquestes autèntiques realitats del país el nom del qual vociferen, però amb el sentit d’Estat que, sens dubte, no semblen tenir. Uns dos milions de catalans no oblidaran que volen la independència, i a això no se li pot donar la resposta que a la resta d’espanyols no els dona la gana. D’una ment amb sentit d’Estat s’esperen solucions més imaginatives que construeixin i busquin l’acord, i no que només vulguin cremar tots els ponts. La clau de l’acord és el pensament empàtic, que només s’aconsegueix quan els uns són capaços d’entendre el que pensen els altres sense prejudicis.