'Acqua alta'

Fa un any, érem a Venècia. Era un dia rúfol, però vaig ballar a la Piazza di San Marco i vam fer un cafè al Florian. Feia poc d’una altra acqua alta i encara hi havia tolls d’aigua i passarel·les i els nens xipollejaven en les basses. Era un matí qualsevol, mig plujós. Una 'orquestrina' tocava 'Funiculí, funiculà', que era la cançó que vaig ballar (i entonar, una mica) mentre reies. Trepitjaves també un terra fet de pedres acolorides, triangles de marbre, amb les teves botes japoneses, marrons i lluents. Vam dinar en un restaurant petit, a fora (no teníem fred), i vam beure una grappa (o dues).

Veníem de veure l’enigma tempestuós del Giorgione i estàvem a punt de comprovar que no hi ha res al món (res de tan subjugant) com aquella verge blava del Bellini. Després, en una terrassa (encara no teníem fred) vam prendre un negroni: sols, en aquella placeta fosca, només il·luminada per unes bombetes humils. Ara veig l’aigua i la devastació. Potser també ha entrat a l’Accademia i al restaurant on vam dinar una pasta picant. A Venècia saps dues coses: que ets feliç en la bellesa del moment i que tot allò s’enfonsarà, lentament o sobtada. Tres coses, de fet. La tercera és que hi tornaràs.