Fills de pares que van viure una guerra

El meu pare va morir quan tenia 76 anys i jo 34. Quan la meva mare va obrir els seus calaixos i els seus armaris, van començar a aparèixer reserves acumulades. Centenars i centenars de sobres de sucre. De pastilles de sabó. Desenes de llapis i bolígrafs, corbates. Tot obsessivament guardat en caixes, lligat amb gomes, aplegat, atresorat.

Mentre va viure, no vam tenir una relació gaire propera. Ell era una persona molt tancada en si mateix, obsessiu compulsiu i addicte a la feina.

El meu pare va néixer el 1925. La guerra va esclatar quan ell tenia 11 anys. Amb 12 va presenciar des de Bermeo com bombardejaven el poble del costat, Gernika, fins a deixar-lo reduït a cendres. El meu pare va passar gana, fred i por.

Sis anys després, el van obligar a allistar-se a l’exèrcit. Va haver d’anar a buscar maquis a la muntanya. Ell sabia que entre aquests maquis que buscaven hi havia membres de la seva família, així que havia de mantenir un delicat equilibri entre obeir les ordres dels seus superiors (perquè hauria pogut anar a la presó si no ho feia) i desobeir-les en realitat, engegant trets a l’aire i no donant l’ordre preceptiva si veia algun home (perquè hauria pogut fer que empresonessin algun dels seus familiars). No puc ni tan sols imaginar l’estrès que devia haver passat.

El 1950, amb la meva mare, va emigrar a Gal·les, que llavors es considerava com la quinta forca després de la quinta forca. Va treballar a les mines de carbó de Gal·les. No com a miner, en un lloc tècnic. Però si admetien allà un espanyol era perquè els anglesos no volien anar a Gal·les, que llavors es considerava una cosa així com el pitjor del Regne Unit. Va tornar amb diners i parlant un anglès impecable.

Però jo de petita no l’entenia gens. Jo volia tenir un pare com els que es veien a les sèries de televisió. Un pare que m’escoltés, que fins i tot jugués amb mi, que s’assegués a sopar amb nosaltres, que estigués content. Vaig tenir un pare que sempre estava treballant, sempre estava fora i que, en les poques ocasions en què estava a casa, tenia un humor complicat.

Quan som nens no veiem als nostres pares com el que són: éssers humans, fal·libles. Volem que compleixin les nostres fantasies, que s’ajustin als nostres desitjos. No entenem que ja estaven al món abans que nosaltres vinguéssim, que ja tenien problemes abans d’engendrar-nos, que la seva funció –per molt que nosaltres ho desitgem– no és la de fer-nos feliços, que això no és més que una il·lusió infantil. Créixer i madurar suposa acceptar que tu no ets el centre del món, que els teus pares també tenen vida pròpia. 

Tota la seva vida la va construir, entenc ara, des de l’obsessió per crear la seguretat que no va tenir de petit. Per això tenia guardats paquets de paquets de sucre i sabó, com si demà mateix anéssim a viure una altra guerra civil. Últimament jo llegia les barbaritats que la gent escrivia a Twitter i penso que potser el meu pare no estava equivocat del tot.

Els meus germans van néixer a Gal·les. La meva mare va néixer a Bèlgica. Els meus nebots, als Estats Units. La meva neboda té tres passaports: britànic, nord-americà, espanyol. La meva filla dos: canadenc i espanyol. Mai ens hem sentit d’una terra o d’una altra, tots nosaltres parlem tres idiomes des de petits (jo en parlo més). I jo, com a filla d’immigrants, germana d’immigrants, he cregut sempre a obrir fronteres, no a crear fronteres noves,

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I crec que la gent que apel·la a la violència amb tanta alegria no ha conegut de prop el supervivent d’una guerra, no ha viscut amb ell. 

Perquè si ho hagués fet, no voldria viure’n una altra.