EDITORIAL

Investidura, un repte per a l'independentisme

La responsabilitat i l'altura de mires, tot i que puguin tenir costos, són sempre el camí a seguir

2
Es llegeix en minuts
rufianok

rufianok

El nou escenari obert en la política espanyola després del’acord entre el PSOE i Unides Podem (UP) per formar un Govern de coalició d’esquerres suposa un repte per als partits independentistes al Congrés: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Junts per Catalunya (JxCat) i la CUP. Vist que Ciutadans continua embrancat en un no frontal a Pedro Sánchez malgrat el duríssim correctiu de les urnes, la possibilitat que aquest sigui investit passa pel recolzament independentista. En un escenari molt complex després de la sentència del Tribunal Suprem (TS) als líders del procés,l’opció que sembla menys difícil és la del’abstenció d’ERC.

Esquerra estava disposada a facilitar la formació del Govern a l’estiu sense demanar cap concessió a canvi. El seu portaveu, Gabriel Rufián, fins i tot va retreure a Sánchez i Pablo Iglesias la seva incapacitat per posar-se d’acord. Però com el mateix Rufián va dir llavors, la tardor és un altre escenari. I en el moment actual, ERC sent la pressió del’entrada de la CUP al Congrés («ingovernables», com el seu eslògan de campanya indica, significa que no es pot esperar res constructiu dels seus diputats), dels resultats del 10-N en els quals els republicans, malgrat guanyar, van perdre vots i escons, i de la pugna amb JxCat per l’hegemonia independentista. Si a això hi afegeim que tard o d’hora hi haurà eleccions autonòmiques a Catalunya i les accions de boicot i agitació als carrers de Tsunami Democràtic i els CDR, amb el recolzament implícit i en ocasions explícit del president de la Generalitat, Quim Torra, el resultat és que el camí cap a l’abstenció és un camí molt estret per a ERC.

Fractura interna

L’eix trencat ideològic de la política catalana fa que ERC s’hagi convertit en el partit moderat del món independentista. El bloc secessionista està fracturat en un corrent més moderat i un altre de més radical que no es correspon exactament amb línies partidistes i que inclou actors (Òmnium, ANC, els CDR, Tsunami Democràtic...)fora dels partits. Fa temps que aquesta amalgama causa una espiral de puresa que ha mutat en un ‘com pitjor, millor’. Desmarcar-se, ser assenyalat com un tebi, té costos personals i polítics. N’hi ha molts exemples, des de Carles Puigdemont fins a Joan Tardà.

En aquest context, amb la investidura de Sánchez l’independentisme es juga si vencen els moderats o els exaltats. Perquè el soroll no hauria de confondre: no hi pot haver millor Govern per intentar encarrilar de nou la crisi catalana en vies polítiques que un de format pel PSOE i UP. I tampoc convé enganyar-se:l’alternativa a aquest Govern progressista seria una dreta en la qual tenen molt pes els ultres de Vox. Aquesta és la decisió que afronta l’independentisme en el Congrés.

És comprensible i legítim que l’independentisme demani alguna cosa al PSOE i a UP a canvi de la investidura i que busqui protegir-se dels radicals en el seu propi bàndol. Per a això estan les negociacions. Convé tenir present que la responsabilitat i l’altura de mires, tot i que puguin tenir costos, són sempre el camí a seguir.