No és tsunami, és contra ERC

Ara que les expectatives de distensió real són sorprenentment millors que les posteriors a les eleccions d’abril, les ments rectores del Tsunami Democràtic es troben, com els CDR, en una posició política i psicològica pitjor de la que s’esperaven. El gris no és el rosa, però passar del negre al gris és sens dubte millor que haver-se d’instal·lar en el negre i a sobre sofrir com s’embetuma. La política fa giragonses i caramboles estranyes. Qui havia de dir als cadells i als no tan cadells del pujolisme que els hereus dels seus hereus es fotografiarien com herois de còmic casolà al tall de l’autopista. Qui li havia de dir a Pablo Iglesias que la pujada de Vox precipitaria Pedro Sánchez als seus braços pel temor irracional del PP a desplaçar-se una mica més cap al centre.

Que la paraula «tsunami» no es correspon ni de lluny amb els fets de l’aeroport  ni amb els de l’autopista hauria de ser evident per a qualsevol que no caigui en la seducció del narcisisme independentista. Els tsunamis canvien el paisatge, de manera que un cop ha passat ja no es reconeix. Per devastació si l’onada gegantina prové de la naturalesa. A través d’una rebolcada a les urnes, convindria suposar, si el tsunami és democràtic. Doncs bé, en el camp independentista, tot el canvi que el simulacre de Tsunami Democràtic ha propiciat, en estreta complicitat amb els CDR, és una lleu erosió d’ERC i una mínima alça de JxCat, que s’hauria salvat de la picota gràcies al doble joc de posar-se al davant i al darrere de les porres, així com a la desdibuixada campanya de la CUP. Campanya de perfil insignificant que semblava ordida per afavorir els posconvergents o, en tot cas, ajudar-los a 'desemmascarar' ERC mentre consoliden les mateixes màscares.

Indignació manipulada

Que la CUP exerceixi de submarí de JxCat contra Esquerra no hauria de fer estrany. El cost d’aquest mínim canvi ha estat enorme en el conjunt de l’independentisme, ja que la violència als carrers ha tirat enrere, cap a l’abstenció, molts electors que haurien votat per aquesta opció com a protesta per la sentència. És a dir, que el Tsunami i els CDR han contribuït a desinflar les urnes de la causa que defensen a canvi d’un diputat més, només un, per a JxCat. És el trist resultat del negoci de la indignació real manipulada per la impostada.

Diguem-ho clar: això no és un tsunami. Això no va d’independència ara o mai o d’independència sí o no. Això no va de recuperar l’hegemonia, o de no perdre-la, per part dels que es creuen dipositaris, per no dir eterns propietaris, de la presidència de la Generalitat. És un minitsunami contra ERC. No contra el possibilisme adaptatiu, que bona part de JxCat comparteix amb ERC, sinó dissenyat per trencar l’espinada argumental que ERC ha mantingut amb una coherència insòlita en la història del partit.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

A partir d’ara, després de l’abraçada Sánchez-Iglesias i el gir de perspectives i expectatives que comporta, i fins a l’extinció del tsunami i les accions disruptives dels CDR, tota acció al carrer haurà de ser interpretada, sí o sí, com un acte de campanya de JxCat i la CUP contra Esquerra. A Espanya, la campanya electoral s'ha acabat, a Catalunya tot just ha començat. La del 10-N només era un preàmbul, un laboratori d’assaig de cara a les autonòmiques. La gran prova és que les mateixes o similars accions a la via pública han passat en un sospir de ser magnificades a gairebé ignorades pels mitjans de Madrid.

L’estratègia d’ERC

Gairebé s’entreveuen «el pas i la clariana», tan difícils en l’adversitat, que Vicens Vives proposava trobar en circumstàncies més dures que les presents. No perquè la voluntat dels catalans pugui ser consultada de manera legal, però sí perquè el nombre de presos disminueixi i afluixi la intensitat de la repressió. La segonda cosa ja l'estem veient. No trigarem a constatar la primera, en forma de permisos penitenciaris o d’assumpció de sentències europees. Tot a condició que l’independentisme no faci fracassar la investidura de Pedro Sánchez. La decisió és d’ERC. El PP no ha estat prou valent ni prou intel·ligent com per jugar-se-la contra Vox amb un recolzament a Sánchez. Però a diferència del PP, o del PSOE, que limiten la seva intel·ligència política a posicionar-se sobre el tauler segons les circumstàncies, ERC disposa d’una estratègia: desactivar la repressió; reeditar pactes cap a l’esquerra i aprofitar si és el cas la frustració de les expectatives de sortida real del conflicte per aconseguir una majoria incontestable a les urnes.