Eufòries, depressions i distraccions

Els resultats electorals generen sentiments trobats: per a alguns, eufòria; per a d’altres, depressió; per a una gran majoria, cauta preocupació. Amb ells culmina un procés en el qual el debat ha anat pujant de to i, al final, el galimaties ha acabat sent eixordador. És el fat d’aquests temps. De la mà dels extrems, unilateralitat des de Catalunya i defensa a ultrança d’una única nació desd’Espanya, anem cavant trinxeres i ampliant fosses. Que no seran ni fàcils d’omplir ni de superar ambpontsavui inexistents. Amb tot això, la política espanyola i la catalana, per descomptat, han entrat en situació d’excepció.

Tota aquesta cridòria té, a més, un costat més fosc que la seva pura emergència. A base d’aixecar la veu i les exigències i emfatitzar lesdiferències, no podem centrar-nos en el que importa de debò: les raons per les quals hauria d’existir la política. És a dir, lasolució dels problemesque ens afligeixen avui i els que s’entreveuen que ens acabaran afectant demà. Des d’aquest punt de vista, el pròxim Govern, sigui quin sigui, té una tasca immensa per davant.

Incrementar el benestar

No només per atendre la inevitable desacceleració de l’activitatdesacceleració , resoldre urgents problemes del sector públic (dèficit, deute, pensions) o posar en marxa imprescindibles polítiques socials (vivenda, desigualtat, pobresa). Sinó, molt en particular, per la peremptòria necessitat demillora de la productivitat.Perquè en la recuperació 2014-19, el creixement del PIB s’ha basat en afegir ocupació i més ocupació, deixant ad calendas graecas el creixement del valor afegit per ocupat, única formula coneguda d’increment del benestar a llarg termini.¿Com podrien les polítiques governamentals contribuir a l’augment de la productivitat? Bàsicament, millorant el volum i la qualitat dels factors productius, tant els de capital humà com els físics i tecnològics.

Respecte als primers, hi ha molta feina pendent i el fet fins avui és, simplement, decebedor: la llarga llista de tasques demostra el que queda encara per fer. Per exemple,la millora del nivell educatiuen l’escolaritat obligatòria. En aquest aspecte podem continuar fent-nos trampes al solitari, però la realitat és la que és: des de fa anys, cada cop ingressen menys estudiants en la universitat.Per no parlar delfracàs escolar, amb una reducció que, a més de ser una necessitat econòmica, també és un imperatiu moral: amb el canvi tècnic en curs s’està condemnant a un futur depobresainevitable a molts nens i joves.

Un altre àmbit de reforma necessari és el de la crònica insuficiència de la formació professional. Sembla mentida que un país amb una taxa d’atur juvenil tan elevada com el nostre hagi de recórrer a treballadors de l’Est d’Europa, Sud-amèrica o altres parts del món per omplir els buits que deixa el nostre sistema educatiu. O, per acabar aquest capítol de formació, cert que tenim unpes, mai vist anteriorment, en població amb nivells universitaris, però també ho és que, en una proporció excessiva, es tracta detítolsque no responen més que molt parcialment a les necessitats productives del país. ¿Resultat? Unasobrequalificació, estimada en més d’un terç dels ocupats, que és en ella mateixa un malbaratament.

Passió nacionalista

Tocant al capital físic, més del mateix. Lesinfraestructuresvinculades al teixit productiu no semblen centrar el disseny de les polítiques públiques. Al contrari, molt sovint apunten ainteressos políticsde dubtosa rendibilitat econòmica. L’exemple paradigmàtic d’aquests desajustos, tot i que no l’únic, és elcorredor del Mediterrani, un àmbit en el qual, si no avancem, d’altres ho faran: mentre des de Catalunya, València i Múrcia s’esgargamellen en una més que justa demanda, s’acumulen els anys esperant una resposta.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Finalment, el capital tecnològic. Només recordar que continuem en la cua europea de ladespesa en R+D, amb un escàs 1% del PIB. I les caigudes dels pressupostos de les nostres universitats i, en general, els del recolzament a lainvestigació, situen el nostre esforç en aquest àmbit per sota del del 2007.

Però avui, ¡ai!, ¿qui es preocupa de tot això? Lapassió nacionalistaés tan aclaparadora que desborda el discurs polític, distraient-nos de tota la resta. Però no es confonguin, mentre aquí ens debatem entre dos nacionalismes, elcatalà i l’espanyol, per aquests mons de Déu lacompetènciano afluixa. I anem perdent oportunitats. ¡Quin país!