Crisi política i social al país andí
Bolívia: història en bucle
És la frustració, per la política i per l'economia, la que està traient als carrers milers de persones a diversos països llatinoamericans aquests dies
AME8538. LA PAZ (BOLIVIA), 31/10/2019.- El presidente de Bolivia, Evo Morales, habla este jueves durante una comparecencia en La Paz (Bolivia). Morales instó este jueves a sus seguidores y a la oposición a que cese la violencia, para calmar la tensión en el país en espera de que la OEA investigue las denuncias de fraude electoral. Evo Morales reclamó en una comparecencia en La Paz que para empezar a pacificar Bolivia es necesario que sus afines levanten los bloqueos y los opositores cesen los paros de protesta. EFE/Martín Alipaz /
Eduardo Rodríguez Veltzé explicava entre rialles la seva enorme sorpresa quan un dia el van treure del llit i, en pijama, li van anunciar que era el nou president de Bolívia. Havia corregut el torn després de la renúncia de tots els anteriors i, com a president del Tribunal Suprem de Justícia, li corresponia ocupar el càrrec.
Erem al 2005. El fins aleshores president –Carlos Mesa, actual candidat opositor a Morales– havia hagut de dimitir per les protestes de carrer que van tenir el país en suspens durant mesos. De fet, després titularia les seves memòries polítiques ‘Presidencia sitiada’. El líder més visible d’aquestes mobilitzacions va ser Evo Morales.
Mesa, al seu torn, en el seu càrrec de vicepresident, havia substituït el president anterior, Gonzalo Sánchez de Lozada, que assetjat pels disturbis i la violència de carrer va deixar el país precipitadament. Aquests dies es repeteix fins a la sacietat: entre el 2001 i el 2005, Bolívia va tenir cinc presidents; en els últims 25 anys, més d’una dotzena de mandataris llatinoamericans van abandonar les seves presidències abans del final del seu mandat.
Llarg període d’estabilitat
A Bolívia no és que la història es repeteixi, és que sembla que ha entrat en bucle. L’arribada d’Evo Morales al poder, el 2006, va marcar, no obstant, un llarg període d’estabilitat. Amb la seva revolució indígena i amb els elevats preus de les matèries primeres, va saber guanyar elecció rere elecció. Tot i que el camí per situar els drets de les comunitats indígenes en un pla d’igualtat havia començat molt abans, també va saber donar-los un protagonisme que fins aleshores els havia sigut negat.
Però a Evo li va pesar més el poder. El carisma es va convertir en messianisme i, com altres líders llatinoamericans –Uribe, Maduro, Correa–, va decidir desafiar la Constitució i perpetuar-se en aquest. A alguns els van frenar les seves institucions; a d’altres, no.
Tampoc va saber transformar la bonança econòmica de la dècada anterior en autèntic desenvolupament, ni va poder acabar amb la tremenda desigualtat. És la frustració, per la política i per l’economia, la que està traient als carrers milers de persones a diversos països llatinoamericans aquests dies.
Buit de poder
Enmig de la discussió sobre si el que hi ha hagut a Bolívia és o no un cop d’Estat, amb un president «convidat» a dimitir, s’ha creat un buit de poder. És d’esperar que temporal i breu, i que els procediments per cobrir la presidència i convocar noves eleccions segueixin el seu curs.
Notícies relacionadesEl més urgent, no obstant, és que el carrer, que ha sigut pres pels violents, recuperi la normalitat. D’una banda, grups simpatitzants del MAS, el partit de Morales; de l’altra, un emergent líder de l’oposició, Luis Fernando Camacho, que ha reemplaçat en aquest paper el candidat Mesa i que alimenta també la protesta amb un llenguatge racista i ultrareligiós, a l’estil de Bolsonaro al Brasil.
Convé esperar que l’actuació de les Forces Armades es limiti a recolzar la policia i a garantir l’ordre, sense altres pretensions. Hi ha massa antecedents en la història llatinoamericana perquè això no sigui també motiu de preocupació.
