Anar al contingut

Després del 10-N

L'hora d'Esquerra

L'hora d'Esquerra

Joan Tardà

Al republicanisme li toca aprofundir en el diàleg i el no-bloqueig a Madrid i liderar un front ampli autodeterminista a Catalunya

La repetida victòria d’Esquerra de diumenge anuncia un nou lideratge per fer avançar el procés a través de la construcció de noves majories governamentals i parlamentàries. Una trajectòria coherent i sostinguda en el temps ho avala: des de la no legitimació de la segona restauració borbònica fins a la superació, gràcies a la confirmació el 2003 del Govern tripartit, de la Catalunya políticament dual i empantanegada de dècades anteriors entre el nacionalisme atrinxerat a la Generalitat i el socialisme a les institucions metropolitanes, passant per l’exitosa batalla ideològica de l’espoli fiscal al qual ens va condemnar l’Estat espanyol i que el nacionalisme pujolista, al llarg de dècades, havia ignorat. Llavors, el republicanisme no va sucumbir a les acusacions de botiflerisme per haver fet presidents Pasqual Maragall i José Montilla ni es va enfonsar quan va ser traït per Rodríguez Zapatero al pactar l’Estatut preretallat amb Artur Mas.

Patriotisme social

Esquerra va tenir èxit perquè Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós havien normalitzat un independentisme fins aleshores invisible i havien injectat un ideari basat en el patriotisme social d’una Catalunya de tots i per a tothom superador del patriotisme identitari de caràcter nacionalista. Una nova saba republicana que, al marc derivat de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, va optar per sostreure el president Mas de la zona de confort que li garantien parlamentàriament el PSC i el PP a través d’abstencions d’investidura o recolzaments pressupostaris. Decisió, d’altra banda, carregada de dificultats, perquè el Govern d’aquell moment executava entusiàstiques retallades socials i a Madrid CiU recolzava les lleis més reaccionàries del PP.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Esquerra va acabar fent un ingent treball de mosso de corda polític: fer transitar el nacionalisme convergent cap a un escenari d’enfrontament al règim del 78, del qual CiU havia sigut cofundador, a fi d’incrementar el recolzament a l’independentisme. Pragmatisme que no es va abandonar quan va caldre respondre «unitàriament» amb la candidatura plebiscitària de Junts pel Sí al tornar de Madrid els comissionats del Parlament Turull-Rovira-Herrera el 2014 amb les mans buides de permís per a la convocatòria d’un referèndum.

Pragmatisme, cert. I responsabilitat. La utilitzada per no caure en la trampa de la consolidació de blocs electorals identitaris que haguessin dificultat encara més, atenent l’heterogeneïtat de la societat catalana, incloure recolzaments fora del tradicional perímetre independentista. En definitiva, avançar no només a partir de les aportacions provinents de la reacció contra la repressió de l’Estat, sinó també (aquest ha sigut el nord d’actuació dels càrrecs d’Esquerra en l’actual Govern) esforçant-se per fer realitat l’equació: republicanisme és igual a benestar, justícia, equitat i fraternitat envers tota la ciutadania.

A Madrid, diàleg i no bloqueig

L’arrelament de l’independentisme, malgrat les enormes dificultats que s’hauran de vèncer (l’altra meitat de la població catalana encara no s’hi ha compromès o el combat), només farà inevitable la superació de l’antagonisme entre els defensors del principi democràtic de l’autodeterminació i els que no el reconeixen si s’assumeix que qualsevol solució haurà de partir de la no exclusió de cap de les parts i fer que tots vegin integrades les seves aspiracions. Li hauria de tocar, doncs, al republicanisme aprofundir en la praxi del diàleg i del no bloqueig quant a l’acció a desplegar a Madrid. I, al nostre país, comprometre’s (tot i que tornin les acusacions de botiflerisme per part d’«indepes» nacionalistes), a garantir les iniciatives del catalanisme no independentista, i de la mateixa manera, per raons democràtiques, haurà d’exigir a la contrapart una actuació idèntica cap a l’opció independentista.

En l’actual fase del procés, Esquerra, convertida ja en la força política majoritària de l’independentisme, és l’única força que compta amb les condicions adequades per protagonitzar, com més aviat millor, l’imprescindible i crucial pas endavant de vertebrar un govern i unes majories parlamentàries que se sustentin en una base social més àmplia en coherència amb l’existència d’un major nombre de catalans favorables al referèndum que a la independència. Un Govern de front ampli autodeterminista que, d’una altra manera, aspiri a buscar un diàleg franc amb el PSC per a l’assoliment d’una negociació amb el Regne d’Espanya de caràcter bilateral que faci possible la resolució democràtica del conflicte a través d’un plebiscit que autonomistes/federalistes, d’una banda, i independentistes, de l’altra, puguin votar favorablement la seva pròpia opció.