Editorial

Ciutadans s'enfonsa i Vox es dispara

El blanquejament de la ultradreta per part del PP i Cs explica gran part del seu ascens

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp50851824 rivera191111122118

zentauroepp50851824 rivera191111122118 / SUSANA VERA

Albert Rivera va anunciar l’endemà de la desfeta electoral la seva dimissió com a president de Ciutadans (Cs), la seva renúncia a l’escó i el seu abandonament de la política. És la reacció que s’esperava d’un líder que de la mateixa manera que va aixecar un partit del no res a Catalunya fa 13 anys i el va elevar després a tota a Espanya a tercera força política, l’ha enfonsat fins a convertir-lo en el sisè grup parlamentari, amb una pèrdua de 47 diputats i dos milions i mig de vots. Rivera es va acomiadar amb un discurs ben construït, emotiu, personal i personalista, en el qual no va dir ni una sola paraula que expliqués el daltabaix del partit. Ni un gram d’autocrítica; al contrari, va reivindicar els seus principis, es va reafirmar en la seva ideologia i no va renegar del’erràtica estratègia que ha portat Cs gairebé fins a la dissolució.

L’enfonsament de Ciutadans, no obstant, és la conseqüència d’aquesta estratègia profundament equivocada de voler ser el nou líder de la dreta espanyola desbancant el PP i de rebutjar qualsevol entesa amb el PSOE. Els 57 diputats aconseguits per Cs a l’abril van confirmar Rivera en la creença –perquè el gir s’havia iniciat abans–, que aquest miratge era real i, quan podia haver governat amb Pedro Sánchez amb una majoria de 180 diputats, va renunciar fins i tot a facilitar-ne la investidura. Els electors que havien votat Cs l’abril no només l’han culpat de la repetició de les eleccions, sinó que han comprovat que el seu partit era inútil en termes de governabilitat. El resultat ha sigut que de quatre milions de vots ha passat a milió i mig.

La majoria de les fugues s’han produït a més cap a Vox, un partit que substitueix Cs en la posició més extrema sobre el conflicte de Catalunya i que ha començat a esgarrapar vots de l’esquerra, uns 300.000 segons els primers estudis sociològics. S’inicia així en el cas de Vox el que fa anys que passa a França, on la majoria de l’electorat popular que fa dècades votava comunista o socialista recolza araMarine Le Pen. La situació a Catalunya, amb el qüestionament de la legalitat, els disturbis als carrers en protesta per la sentència del Tribunal Suprem i el desgovern permanent, té molt a veure amb la pujada de Vox, però també contribueix al seu ascens l’embafament per l’egoisme, la frivolitat i el tacticisme dels polítics dels grans partits, que són incapaços d’entendre’s i afrontar les seves responsabilitats.

Vox ha crescut també pelblanquejament de la seva imatge i de les seves tòxiques propostes efectuat pels partits de la dreta, pactant amb els ultres de forma explícita o vergonyant. Aquest és el pitjor camí per enfrontar-se al creixement de l’extrema dreta i és urgent rectificar-lo per no repetir els errors comesos en altres països. El PP pot aparentar estar molt satisfet perquè té 22 diputats més i ha reduït a 32 la distància amb el PSOE, però Pablo Casado no pot ignorar que Vox s’ha quedat a només 36 escons d’assolir el primer partit de la dreta. Aquest és el veritable perill.