La difícil sortida per l'esquerra

Pedro Sánchez hauria d’anar pensant a tancar el laboratori d’idees genials de la Moncloa i aferrar-se al sentit de la realitat dominant en el comitè federal de Ferraz, aprofitant, això sí, que, no havent-hi alternativa al seu nom, pot impedir encara que els barons li imposin límits excessius. Diumenge, Sánchez es va mantenir en el seu mantra de la generositat dels altres perquè el deixin governar a ell. No hauria de ser greu. La nit electoral és l’últim acte de campanya, encara manen les emocions sobre l’anàlisi. El primer senyal per intuir si de veritat el PSOE vol negociar amb Pablo Iglesias serà el nom de qui dirigeixi els contactes. Amb Calvo, poc canviarà; amb Ábalos, alguna opció hi haurà. De totes maneres, el pacte del PSOE i Unides Podem és molt més difícil ara que al juliol.

El Govern de l’esquerra requereix la col·laboració d’ERC, entre d’altres. IERC, com el PSOE i UP, va retrocedir en nombre de diputats, menys que Iglesias i gairebé tants com Sánchez. No és un bon símptoma. Fins a la setmana passada, els missatges privats que rebien els socialistes dels republicans eren encoratjadors: tot es pot arreglar amb voluntat de pacte, fins i tot una investidura que obviï el dret a l’autodeterminació. No obstant, Gabriel Rufián ha retrocedit i, per contra, els seus socis de JxCat i els seus aliats de la CUP han avançat una miqueta, compartint aquests la desobediència i l’enfrontament amb l’Estat com a via per assolir els seus objectius, camí que ERC no sembla (o no semblava) disposada a recórrer.

Notícies relacionades

Israel i l’Iran juguen al fil de la navalla

Euskadi, la vida continuarà igual

¿Com assumirà ERC el premi electoral al radicalisme? Aquest interrogant no deixarà dormir Ábalos ni Iglesias, si és el cas de prendre’s seriosament el govern per l’esquerres. A Pedro Sánchez, la violència a Catalunya i les denúncies de negociaciósecreta amb l’independentisme abocades per la dreta li han passat factura en general, però no especialment a Catalunya, on el PSC manté els seus diputats i s’acosta a ERC.  El marge de maniobra en les relacions PSOE-ERC s’estreny de manera sensible. Els barons socialistes calcularan el risc de continuar apareixent com contemporitzadors amb els enemics d’Espanya i la direcció d’ERC projectarà el seu retrocés sobre unes eventuals eleccions autonòmiques. La investidura pot ser la primera víctima d’aquestes avaluacions i la segona, el discurs del diàleg.

L’esquerra gairebé sempre guanya a Catalunya. ERC-PSC-Comuns sumen 32 diputats, de llarg, la combinació majoritària. Una suma estèril. Un tripartit progressista és una entelèquia a curt termini, potser per sempre si l’eix divisori de la política catalana es queda ancorat en el sobiranisme. Els més afectats per aquest improbable són els comuns, hereus de la tradició unitària del PSUC i molt preocupats per la fórmula per mantenir la governació de Barcelona a mitjà termini. Els seguidors de Colau van resistir bé, com els seus aliats del PSC, i no poden ocultar la seva decepció pels errors comesos per Pedro i Pablo.