Un plebiscit sobre la sentència

En  molts aspectes, els resultats de les eleccions generals a Catalunya constitueixen un plebiscit sobre la sentència del procés. Aquest és el sentit que tenen els bons resultats d’Esquerra Republicana, que continua sent el primer partit,els de Junts per Catalunya, que millora els seus gràcies a una bona campanya de Laura Borràs i a l’efecte Puigdemont, i l’entrada de la CUP que s’ha presentat amb un programa antisistema i antiparlamentari. Els cent anys que han caigut sobre els encausats ha afavorit sens dubte el manteniment (diputat més, diputat menys) de la suma de les dues formacions independentistes que ja tenien representació al Congrés dels Diputats (ERC i Junts per Catalunya), sense que els seus resultats hagin minvat de manera significativa pels diputats obtinguts per la CUP.

Tot i que Esquerra hagi perdut algun diputat, aquest lleuger retrocés ve compensat pel seu ascens a cinquena força política del Congrés a causa de la patacada de Ciutadans. En tot cas serà la primera vegada que la foto dels diputats catalans a la Carrera de San Jerónimo s’assemblarà més a la del Parlament de Catalunya. Una Catalunya partida per la meitat(en escons, tot i que en vots l’independentisme continua sense arribar al 50%) entre el bloc independentista i els que defensen altres opcions, des de la desaparició de les autonomies, que propugna Abascal, fins al federalisme que suggereix Iceta.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tot i que a Catalunya cap partit presenta un resultat espectacular com passa a la resta de l’Estat, on la pujada de l’extrema dreta serà un dels titulars de la premsa internacional, algunes dades són significatives. El primer és que els dos primers partits catalans comparteixen, amb matisos importants, la necessitat d’obrir una negociació amb el PSOE per garantir la investidura de Pedro Sánchez i desbloquejar el panorama. Que el PSC hagi aguantat el tipus, tenint en compte la dura campanya de Sánchez contra els independentistes, resulta rellevant per l’embafament que provoca el manteniment de la unilateralitat per amplis sectors de l’independentisme i la violència d’alguns extremistes. No obstant, els bons resultats obtinguts per Laura Borràs, i els de la CUP, condicionaran la posició d’Esquerra, que vendrà car el seu recolzament a qualsevol proposta de Sánchez.

Es manté l’hegemonia de l’esquerra perquè tres dels quatre primers partits ho són i perquè cal afegir-hi els vots de la CUP, que han superat els que va obtenir el Front d’Esquerres de Fachin els anteriors comicis. L’eix polític dominant a Catalunya continua sent el nacional, però l’eix esquerra/dreta no ha desaparegut. Al contrari, tot indica que ERC basa la seva ambició hegemònica a mitjà termini no només a ser el primer partit independentista (dobla els vots dels antics convergents) sinó a encapçalar una alternativa d’esquerres que permeti avançar en els drets nacionals i socials tot i que sigui esquivant durant un temps els somnis republicans. Aquests resultats els ho permeten però no ho faciliten. I els de la resta d’Espanya afegeixen fins i tot més incertesa a la possibilitat que alguns partits catalans contribueixin al desbloqueig de la política espanyola. Això, en el supòsit que aquesta sigui l’opció escollida per Sánchez i no l’abstenció del PP.