L'hecatombe de Rivera

Albert Rivera ha comès un dels errors polítics més grans de la nostra història recent. En l’anterior legislatura fallida, va dilapidar la imatge que havia comprat tota aquesta gent que el va votar, que va ser molta. El líder de Ciutadans deia ser l’home que no volia vermells ni blaus, era el que reivindicava la concòrdia, l’esperit de la transició, el desbloqueig, aquell que era capaç de pactar a dreta i a esquerra. Vaja, que va passar de pactar amb tot el món a no voler ni asseure’s amb Sánchez, com si el president del Govern fos Quim Torra. Rivera s’havia treballat allò d’intentar instal·lar en l’imaginari col·lectiu que era tan espanyol, que pensava en el país i no en la seva ambició personal. Però va resultar que no. El va encegar la possibilitat d’avançar el PP i ser el nou referent de la dreta. Rivera va pensar tant en ell que ara ja pocs pensen en Rivera.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

Tot ha sigut un desastre, des de la seva estratègia política, tremendament erràtica, fins a la seva campanya, plena de vídeos domèstics, animalets que feien olor de llet (com el seu resultat electoral), llambordes, felicitacions d’embaràs i fotos infantils per estovar un votant que n’està fart. La seva dimissió és inevitable, tot i que crec que el que intenta és que el partit l’aclami al Congrés que ha convocat. A les seves mans està que la successió sigui ordenada i neta, que el seu últim servei sigui evitar la desaparició del partit taronja. Del que en queda, perquè moltes de les seves cares visibles arriben a l’11-N compostes i sense escons. I és que una altra de les coses que no va mesurar bé Rivera és la fortalesa del PP. En aquestes últimes eleccions, Pablo Casado només podia millorar. El seu resultat, sent segon i amb poques possibilitats d’arribar a la Moncloa si seguim la lògica matemàtica, que no la política, serveix per evidenciar que tenir una estructura territorial forta es nota en moments com aquests, tot i que no s’hagin complert ni de lluny les seves expectatives. Casado podria trobar-se ara en un dilema molt semblant a la de Rivera. Si no volem altres eleccions, el PP potser ha de facilitar el Govern del PSOE. A Génova, haurien d’escollir entre una gran coalició amb major o menor compromís per donar estabilitat a Espanya o intentar mantenir el lideratge de l’oposició davantl’ascens brusc, molt brusc, de Vox. Al caliu de la nit electoral, en el PP ja especulaven amb la possibilitat de demanar el cap de Sánchez a canvi de facilitar el Govern del PSOE.

El vot a Santiago Abascal respon segur a una barreja de factors. En la meva opinió, la inestabilitat a Catalunya i l’emprenyament, l’embafament davant els vells partits. A més, ha que tenir en compte que en aquesta legislatura fallida, Vox no es va desgastar, no va defraudar els seus votants perquè no li va donar temps a fer res. La resta, en canvi, es va equivocar d’una manera o una altra. Tot arribarà. En primera línia s’envelleix malament, ningú suporta amb bona salut el pas del temps. Aquestes eleccions han sigut qualsevol cosa menys una festa. És, a tot estirar, un gran desastre amb una ressaca de dimensions bíbliques.