Diners difícils

El factor Calviño

Sánchez aposta perquè l'economia sigui un tema estrella en la pròxima legislatura

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp50788406 new european central bank president christine lagarde  l  sp191107223249

zentauroepp50788406 new european central bank president christine lagarde l sp191107223249 / ARIS OIKONOMOU

L’economia no ha ocupat en aquesta campanya electoral el lloc que mereixia pel moment que vivim. I és de suposar que tampoc serà un element nuclear per als electors quan votin. Una de les poques propostes cridaneres ha sigut la del candidat del PSOE, Pedro Sánchez que va anunciar en el debat que l’actual ministra en funcions d’Economia, Nadia Calviño, serà vicepresidenta del Govern si guanyen les eleccions i aconsegueix la investidura. Aquesta decisió es pot interpretar en plans molt diferents. D’entrada, demostra que Sánchez sap una cosa que altres candidats volen ignorar: l’economia serà el tema estrella de la pròxima legislatura, al mateix nivell que Catalunya. En segon lloc, a nivell intern, acaba amb aquesta bicefàlia que viuen els governs espanyols des de 2011, quan Rajoy no va voler un vicepresident econòmic, i va posar a competir els ministres d’Economia i d’Hisenda (Guindos i Montoro). Situació que en el govern de Sánchez s’ha repetit entre Calviño i Montero. Això no tornarà a passar si el PSOE repeteix en el govern. Finalment, l’aposta per Calviño marca unes línies vermelles en el programa del futur govern: plena ortodòxia europea en la seva versió més socialdemòcrata. De manera que ni Podem, ni el PP ni Ciutadans si estigués en condicions de fer-ho, tindran la possibilitat de forçar un gir en la política econòmica dels últims mesos alineada amb la disciplina fiscal que impera a la zona euro però partidària de l’aplicació de polítiques expansives per estimular el creixement econòmic que permeti abordar reformes estructurals que reverteixin algunes de les conseqüències de l’austericidi. Sánchez no es mourà d’allà, perquè allà és on és Calviño. Potser no hi havia millor manera de resumir el seu programa econòmic i fixar les línies vermelles dels futurs acords. Ho fa, a més, davant uns adversaris que no han identificat amb claredat les seves apostes econòmiques: Casado no se sap si continua comptant amb un guru neoliberal com Daniel Lacalle, Rivera està a matadegolla amb Garicano i Iglesias dona menys pista a Nacho Álvarez de la que es mereix.

En aquest context, i sempre que Sánchez aconsegueixi el seu propòsit, és interessant el paper que pot jugar Calviño a la Unió Europea, on realment es decideix la política macroeconòmica. La nova Comissió Europea comptarà amb un vicepresident ortodox, el letó Valdis Dombrovskis, però tot indica que Macron està disposat a redefinir la política fiscal aprofitant l’ocàs polític de Merkel i el mal moment de l’economia germànica. El model de l’austeritat com a base d’un euro fet a mida de les exportacions de la locomotora alemanya sembla haver tocat sostre. S’ha estimular el consum intern (europeu) i això només es pot fer amb una millora substancial dels salaris que no es pot finançar més que partint de la devaluació de la moneda o al dèficit públic. Però com li va dir als alemanys aquesta setmana el comissari sortint, Pierre Moscovici, si arriba el fred, s’ha d’encendre la calefacció. I les guerres comercials han congelat a Alemanya que pot veure’s forçada a tornar a l’ortodòxia dels anys 90: millor apujar el sou als grecs o als polonesos perquè es comprin un BMW que confiar-ho tot als nou-rics xinesos.