El mirall de la veritat

Acostumo a consultar el diccionari per, en cas de dubte, saber què s’amaga exactament darrere de cada paraula, fins i tot de les més habituals. I, pensant en aquest dissabte, jornada de ‘reflexió’, he anat a buscar-la. La primera de les accepcions diu així: «Pensament o consideració d’alguna cosa amb atenció i deteniment per estudiar-ho o comprendre-ho bé». Doncs bé: atordit per l’excés d’informació a què he sigut sotmès al llarg d’aquesta mala setmana tantper els/les robòtics/es candidats/es com per les visionàries enquestes, i per evitar-me un vot pavlovià, penso avui parlar amb les persones en qui més confio, les de sempre, per posar-nos en qüestió les unes a les altres.

La segona accepció: «Advertència o consell que una persona dona a una altra per induir-lo a actuar de manera raonable». Això és, precisament, el que no puc ni he de fer aquest dissabte, per respecte a la norma; però sí en privat, sempre que el soroll del carrer ens permeti parlar. Deixin-me subratllar «actuar de manera raonable», no emocional ni incendiària.

La tercera, la científica, que és la que prefereixo: «Canvi de direcció o de sentit de la llum, de la calor o del so quan se’ls interposa un obstacle». En els últims anys, a totes i a tots se’ns han interposat enormes obstacles per mantenir-nos en concòrdia al crit de pàtries, himnes, banderes... i ‘democràcia’, paraula fetitxe adorada pels dos bàndols, com ‘Lili Marleen’ en la segona guerra mundial. No podem ser més savis que la llum, el so o la calor, però sí evitar que el xoc amb l’obstacle ens deixi muts, congelats i a les fosques. Dels laberints s’escapa per dalt.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

I, parlant de llum, recordem que Salvador Espriu, expoeta nacional tan en desús com la cultura –qui n’ha parlat al llarg de les quatre últimes convocatòries electorals?– va escriure el 1948, en plena postguerra, aquestes molt repetides i inútils paraules: «Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum». Avui els miralls són els de la bruixa de Blancaneu i els vidres se’ns claven a la pell.

Si Puigdemont –a qui acompanyo en el dolor per la mort del seu pare, que això sí que va de debò– hagués reflexionat més ‘racionalment’ abans de proclamar la seva ‘república’ i la policia de l’1-O no hagués dissolt els ‘obstacles’ a hòstia seca, potser no seríem aquí. Reflexionem, si us plau.