1
Es llegeix en minuts
zentauroepp50611473 expo  de salinger en la biblioteca p blica de new york  sin 191027171704

zentauroepp50611473 expo de salinger en la biblioteca p blica de new york sin 191027171704

Des de fa unes setmanes, la biblioteca pública de Nova York té en exposició una sèrie de materials de l’escriptor J. D. Salinger. S’hi poden veure, per exemple, el mecanoscrit d’‘El vigilant en el camp de sègol’, amb correccions de la seva mà; correspondència diversa; llibres de la seva biblioteca; objectes personals com una de les seves màquines d’escriure; fotografies familiars, etcètera. És a dir, tot allò que se sol a anomenar la 'memorabilia' i que, en el seu cas, com que durant més de 50 anys va ser un escriptor reclòs, ara desfà una mica el misteri de la seva llegenda i alhora l’engrandeix.

És possible que Salinger continués escrivint per omplir obsessivament el buit creatiu dels Glass

Notícies relacionades

Els objectes i papers de Salinger ens acosten la seva figura de culte i potser ens ajudaran a entendre alguns detalls de la seva vida, però de moment es manté l’interrogant màxim: ¿quina obra va deixar inèdita Salinger? L’últim text que va publicar en vida és del 1965, una narració titulada ‘Hapworth 16, 1924’, que va sortir a la revista ‘The New Yorker’, i les reaccions negatives per part de crítics com George Steiner i John Updike el van impulsar a tancar-se i deixar de publicar. Després de la seva mort, el 2010, el seu fill, Matt Salinger, va explicar que sí, que hi havia molta obra, però per ara no ha sorgit cap proposta concreta. ¿Què en podem esperar, doncs?

Aquest últim relat al ‘New Yorker’ era una carta que Seymour Glass enviava als seus pares des d’un campament d’estiu. L’estil complex, que reproduïa el pensament d’un nen superdotat i esnob, fa pensar que Salinger ja estava captivat per la família Glass. La colla de germans, de Seymour a Franny, Zooey, Boo Boo o Walt, havien protagonitzat tots els seus últims textos, i a més amb una identificació clara, biogràfica, de l’autor amb el germà que es diu Buddy, que era el narrador que dominava el relat ‘Seymour: una introducció’. És plausible, doncs, que Salinger continués escrivint per omplir obsessivament el buit creatiu dels Glass, per exemple amb les cartes que s’enviaven els germans, l’obra poètica d’un d’ells, el dietari d’un altre... Un projecte vital que li donava una vida paral·lela, de ficció, i que qui sap si amb els anys també li va obrir la porta de la bogeria.