Les reaccions contra la sentència del procés
Pacifisme intimidatori
Les protestes no són equiparables a la virtut moral que animava les demandes polítiques durant el franquisme. Aquest és un pacifisme intimidatori amb els drets i llibertats de la resta de ciutadans
zentauroepp50804126 opinion leonard beard191108162837
En la meva etapa d’estudiant universitari, i fins i tot després, vaig sortir al carrer a manifestar-me i, en ocasions, a tallar carrers i a enfrontar-me amb la Policia (els grisos) en demanda de llibertats polítiques. ¿No hauria ara de ser solidari amb les persones que a Catalunya surten a manifestar-se, tallen carreteres, bloquegen estacions de ferrocarril i aeroports o s’enfronten a la policia? Penso que no. Crec que tinc motius per no recolzar les formes de protesta que estem veient. Però no per les raons que habitualment s’utilitzen. El meu desacord té a veure amb l’argument del pacifisme. Permetin-me explicar-me.
Als anys 60 i 70 molts treballadors, estudiants i ciutadans sortíem als carrers contra el règim totalitari i repressiu del general Franco. Exigíem llibertats polítiques i sindicals, amnistia per als presos polítics i autonomia per a les nacionalitats històriques.
Ens manifestàvem amb por, però moguts pel sentiment de superioritat moral de les nostres reivindicacions sobre les lleis franquistes. Però aquesta virtut moral no era gratuïta, tenia un cost. No el de rebre alguns cops, sinó el cost de ser detinguts i empresonats, de perdre la feina, ja fos a l’Administració pública o a l’empresa, de ser expulsats de la universitat, de no poder obtenir el certificat de penals necessari per tenir passaport o desenvolupar segons quines activitats professionals o administratives.
Avui, centenars de milers de persones surten al carrer a Catalunya a manifestar-se de manera pacífica per reivindicar el dret a decidir i contra la sentència que ha condemnat els dirigents independentistes. Altres, de manera no tan pacífica, ocupen carrers, autopistes, vies ferroviàries, aeroports i estacions de ferrocarril, impedint a la resta dels ciutadans el dret a la mobilitat i a la feina. Alguns estudiants tanquen universitats i instituts, obstaculitzant el dret a estudiar dels seus companys. Altres joves incendien els carrers de Barcelona, en un exercici de nihilisme destructiu i narcisista.
Ritual iniciàtic
En alguns articles i tertúlies s’handesqualificat aquestes protestes amb l’argument que són «revoltes de rics». La veritat, fa l’efecte que algunes mares i pares de llars acomodades viuen la participació dels seus fills en els enfrontaments violents amb la Policia com un ritual iniciàtic a la vida política.
Però aquesta denúncia no em sembla convincent. Veig en molts joves un profund sentiment d’injustícia social vinculat amb el fet que l’actual sistema polític i econòmic no els ofereix oportunitats de millora i vida digna. El fet que aquestes protestes es produeixin també en altres nacions riques, com França, el Regne Unit, els Estats Units, Hong Kong i Xile ens està dient que en les societats capitalistes tenim un problema social que no podem despatxar amb desqualificacions precipitades. Però aquest és un tema diferent del que aquí m’interessa.
El meu desacord és d’una altra naturalesa. No veig en el pacificisme que proclamen molts manifestants i dirigents socials i polítics la virtut moral que ells defensen. Per ser vàlida, la virtut moral ha de ser costosa. Altrament, es pot falsejar fàcilment. Tallar carrers, carreteres, vies de ferrocarril o ocupar estacions o aeroport no té ara cost personal. Pots tancar les facultats i no assistir a classes, però les autoritats universitàries et facilitaran que aprovis. Si ets ocupat públic i assisteixes a les manifestacions no et descomptaran res del sou. És un pacifisme sense cost.
Virtut moral
Tal com es practica, no veig en aquest tipus de pacifisme una virtut moral. No és equiparable a la virtut moral que animava les demandes polítiques durant el franquisme. Aquest és un pacifisme intimidatori amb els drets i llibertats de la resta de ciutadans.
És, a més, un pacifisme perillós per dues raons més. D’una banda, legitima com a instrumental la violència als carrers, com ho han fet, entre d’altres, el president del Govern, Quim Torra, i la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie. D’altra banda, deslegitima les forces de l’ordre públic. Quan coincideixen aquest doble procés, de legitimització de la violència i de deslegitimació de la Policia, l’horitzó d’aquesta societat es torna tenebrós.
És veritat que no hi ha en les nostres lleis el dret a decidir i a convocar un referèndum unilateral. Però que no existeixi, no significa que no se’n pugui parlar i reivindicar-ho. Però ho hem de fer de forma diferent a com ho fa aquest pacifisme intimidatori.
